La filla del mar

El Jove Teatre Regina acull la versió més "moderna" fins al moment del clàssic d'Àngel Guimerà. L'adaptació, fidel a l'original, canvia l'origen d'Àgata per un de més actual: ser una refugiada que s'aventura a creuar el mar amb una barca. La seva procedència, les seves creences i el seu aspecte seran l'eix vertebral del rebuig que rep per part del grup d'amics del poble costaner on arriba. La història transita per diferents tipus de relacions, molts cops definides per la violència no verbal de l'un cap a l'altre. Així doncs, una proposta que mostra que no sempre l'amor és correspost i que les paraules se les emporta el vent.

L'escenografia ben buscada, jugant amb tot d'elements del mar; icones significatives que representen l'arribada de refugiats, acompanyats per les cadires, sempre presents a escena, d'un color blau per acostar-nos més a l'aigua salada. Una proposta per descobrir nous talents tan vocals com interpretatius. La posada en escena afegeix unes cançons i músiques ben treballades que, de forma grupal, arrodoneixen la proposta amb l'al·licient extra de la dansa coral. Moviments subtils i coordinats per potenciar la proposta precipitant-se amb l'intens treball d'escolta corporal i espaial de cada un dels actors. Pol Roselló i Mireia Coma encaixen amb facilitat els seus coneixements de dansa contemporània en algunes de les cançons de l'obra per tancar el cercle de creació.

Si bé és cert que l'adaptació segueix els camins de l'original, en aquest cas passa tot molt ràpid i no hi ha temps per poder entrar a l'interior dels sentiments que volen expressar els actors. Més enllà d'això, una proposta per consolidar veus que ja havíem vist anteriorment sobre escenaris i portes que s'obren per a nous actors. "La moderna del Poblenou" té molt a dir i de ben segur que totes les seves propostes arribaran a bon port.

Vaig anar a veure aquest espectacle per una recomanació. La idea de poder anar a veure un musical en petit format sempre és d'agrair, ja que pots trobar petites joies amagades i que molt sovint passen desapercebudes.

La idea de veure com podien posar en escena una obra que parla de la societat i del racisme sempre podia sorprendre.
Al final ens vam trobar amb una proposta que no qualla. Tal com vam comentar a la sortida, semblava més un taller de teatre o un treball de final de curs.

A l'inici no sabia que pensar-hi, però vam donar una oportunitat a la proposta. Se,blava que podria sorpendre'ns als final però no va ser així. Amb alts i baixos vam estar durant l'obra. Amb bones cançons i alguna que semblava que podia enganxar i sorpendre. Però és va anar desinflant.

Quan vaig triar d’anar a veure aquest espectacle tenia molt clar que no em trobaria amb un musical de gran format, ni unes cares i veus conegudes. La veritat és que, moltes vegades gaudeixo més dels musicals de petit format fets a casa nostra, que de moltes de les grans produccions que ens venen de fora, que sí molt de pressupost i molta inversió en publicitat, però unes veus i interpretacions... en fi, que deixen molt que desitjar.

Ahir al Jove Teatre Regina m’esperava, perquè no, descobrir un “Sugar, el musical”, o un “Mares i filles”, o un “Per si no ens tornem a veure”, “Carrie”, “El despertar de la primavera”,... Per què? Dons perquè no estava anunciat com a teatre amateur, ni projecte de final de curs, ni de treball final de taller de teatre, sinó que estava programat dins la cartellera teatral, per a un públic més ampli lluny dels amics i familiars que ahir omplien el teatre.

Si us haig de ser sincera, en un primer moment vaig pensar, què hi faig aquí!!!, però de seguida vaig canviar el xip. Vaig deixar a una banda aquella idea de trobar-me amb una petita joia a descobrir, per gaudir d’un espectacle i uns nois i noies il·lusionats intentant donar-ho tot dalt de l’escenari. I sí, fins hi tot va haver cançons que em van emocionar i m’ho vaig passar bé.

No entraré en profunditzar amb el que em va o no agradar, però tampoc la puc recomanar com a espectacle musical de petit format imprescindible, perquè no seria fidel als meus principis.

Què hi ha gent molt vàlida dins aquesta companyia, n’hi ha.

Què hi ha gent que canta molt bé, n’hi ha.

 

Com costa fer una recomanació quan allò que veus no és el que esperaves.

La valoració és diferent si el que estem valorant és un treball presentat com espectacle en programació, a que es presenti com a treball de final de curs o teatre amateur.

L'esforç i il·lusió hi són, per això se m’ha fet molt difícil valorar aquest muntatge.

VALORACIÓ: **1/2