I només jo vaig escapar-ne

Caryl Churchill, autora inglesa contemporánea injustamente poco conocida en nuestro país será, a partir de ahora un referente teatral en Catalunya.

En esta obra, Churchill plantea una situación apocalíptica que no es más que la descripción de una realidad catastrófica a la que asistimos de manera imperturbable desde la comodidad y la lejanía sin querer saber, ni juzgar ni participar. Ante noticias espantosas como la destrucción del planeta, guerras, crímenes, abusos, injusticias…. continuamos tomando el té.

Es la bofetada del contraste la que provoca y transforma, es el gran sentido del teatro que mueve, conmueve y te obliga a pensar. Una vida cotidiana, una conversación habitual entre tres amigas de edad madura se ve interrumpida por la descripción de los peores desastres que están sucediendo a su alrededor. La señora Jarrett (Imma Colomer) entra en escena recordando con las peores descripciones posibles la alteración del orden natural de las cosas que sucederá si no intervenimos mientras las otras tres mujeres hablan, parlotean, se interrumpen, se interpelan, cambian de tema en conversaciones entrecortadas que demuestran la maestría de la interpretación y de la dirección. Sin embargo, cada una de ellas lleva su pequeño o gran drama personal que las otras conocen bien y comparten. Los dos planos, el apocalíptico y el de las tres mujeres se superponen, se imbrican, se influyen mutuamente y complementan.

Y ellas son Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer y Vicky Peña que llevan encima muchos años de escena y una exitosa carrera profesional. Ellas también cantan a capela (Volare) y bailan (Waterloo) en unos momentos en los que la tensión sería difícil de soportar. Y todo esto sucede en medio de una escenografía es impactante que únicamente muestra cuatro sillas sobre un escenario vacío, cuatro tazas de té, un jardín vertical que en un momento determinado se ilumina por detrás como si explotara con el grito de rabia de las 4 mujeres. La guinda del pastel es la música original de Clara Peya, inquietante como toda la obra.

Y no es baladí que Magda Puyo haya escogido una mujer como autora de una obra que presenta cuatro personajes femeninos, haya elegido a una compositora intérprete y que ella, con esta obra y después de Stabat Mater se consagre como una gran directora

 

Crec que es tracta d’una proposta arriscada, interessant i difícil d’entendre de primeres . Personalment no em va desagradar, però tampoc em va entusiasmar. Haig de reconèixer que en alguns moments em va ser fins hi tot difícil de seguir. Tampoc estic del tot segura si el que vaig entendre és el que realment ens vol transmetre Caryl Churchill, la dramaturga d’aquesta peça. Una peça que passa del realisme al surrealisme i de l’absurd a l’expressionisme en qüestió de minuts, trets característics d’aquesta dramaturga, considerada com una de les veus més experimentals de la dramatúrgia anglesa.

És una obra teatral molt particular, plena de contradiccions. És una obra que experimenta amb el llenguatge i amb els sentits.

El text es molt complicat i complex, però de la mateixa manera extraordinari, amb uns diàlegs, monòlegs i soliloquis extraordinaris. Un text molt particular en el que es barregen realisme i surrealisme .

De vegades l'obra és inquietant, però també poètica i sorprenent.

Per un costat tenim les converses de quatre dones d’uns setanta anys aproximadament, la Sally (Vicky Peña), la Lena(Muntsa Alcañiz), la Jarret (Imma Colomer) i la Vi (Lurdes Barba), que parlen d’infinitat de temes del segle XXI (drames particulars, política, violència de gènere, sexualitat, ecologia, tecnologia, capitalisme, feminisme...), elles són la veu de l’experiència acumulada pels anys; i per un altra banda la descripció de un món apocalíptic, un món que sembla haver arribat a la seva fi, on se’ns parla de canvi climàtic, guerres, desordre natural, desastre ecològic, deshumanització, catàstrofe, caos, incomprensió,... explicat per un personatge femení (Imma Colomer) que sembla ser la veu que ens vol fer reflexionar sobre un futur catastrófric que depèn de nosaltres. Són dos mons que conflueixen en un mateix espai, l’individual i l’universal.

Els dos relats estan diferenciats per un canvi d’il·luminació molt marcat. Claror i foscor.

És la primera vegada que aquest text ha estat traduït en català. Segons la directora Magda Puyo ha estat una feina impecablement extraordinària del dramaturg i director d’escena Sadurní Vergés, ja que es tracta d’un text molt complex i complicat de traduir.

La posada en escena dissenyada per Pep Duran és minimalista, amb un espai escènic que fuig del realisme. Tot i que es tracta d’un espai a l’aire lliure, és un espai tancat. No sabem en quina època de l’any ens trobem, ni tampoc si és matí o tarda. El que sí sabem és que estem al segle XXI per la informació que n’extraiem de les converses de les quatre protagonistes.

L’espai sonor ha estat dissenyat per la pianista i compositora Clara Peya està en consonància amb tota la resta del muntatge.

El més destacable, a part del text, és la magnífica Interpretació de les quatre actrius que donen veu a les quatre dones protagonistes. Quatre dones que malgrat els entrebancs que han patit al llarg de la seva vida, són dones vitalistes, enèrgiques i lluitadores. Quatre actrius estupendes, meravelloses amb una trajectòria artística consolidada i una química escènica innegable. Tanmateix, m’agradaria destacar a l’actriu Imma Colomer, per la seva excel·lent interpretació.

Cary Churchill ens proposa a través d’una distòpia la possibilitat de canviar el rumb de la humanitat mentre encara hi hagi temps per poder fer-ho, convidant-nos a reaccionar, a ser més responsables, a prendre consciència de la situació, a no quedar-nos de mans creuades, a lluitar i actuar.

Churchill ens fa veure com n’és d’important que cuidem el nostre planeta i que no ens trobem mai amb el malson surrealista que descriu la senyora Jarret .

“La fi del món no em preocupa; algun dia hem de desaparèixer. En tot cas, em preocupa l’agonia de la raça humana... i prefereixo no imaginar-me-la. Opto per seguir lluitant per una vida humana més digna i més justa. La fi ja arribarà, suposo”. Magda Puyo

 

***/****