F.R.A.U.

Nosaltres vam veure molt poc d’aquest espectacle, perquè l’hora en que començava encara estàvem treballant, així que vam entrar cap al final.

Sempre que sortim d’alguna proposta que en un principi no entenem que ens volia dir, de camí a casa l’anem comentant. Vam arribar a la conclusió de que la feina que s’havia fet era impressionant; set hores de discurs del tot abstracte, que no portaven en lloc, van aconseguir i provocar en l’espectador la seva finalitat: provocació, indignació, parlar, crear debat.

Portem parlant-ne amb uns i uns altres durant quatre dies...no us sembla interessant?, ..creieu que no han aconseguit el que volien?

Després de reflexionar sobre l’objectiu d’aquesta obra, i haver provocat que la majoria dels espectadors marxessin durant la representació, seria del tot interessant repetir l’experiència en la seva totalitat, així poder-la valorar amb més criteri, sabent d’un bon principi que es tracta d’una proposta que està per sobre del teatre modern.

És un pas més endavant del contemporani al que estem habituats.

 

Anàvem disposats, si mes no, a resistir el màxim possible o fins i tot a passar les set hores que dura la representació, asseguts a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors. Anàvem disposats a gaudir d'una proposta innovadora basada en una obra reescrita i reordenada pel poeta Albert Balasch.

La sala mig buida o mig plena segons l'òptica que s'utilitzi i les tres actrius quan entrem a la sala ja estan preparant l'escenari, escombren, retiren i posen material d'attrezzo, preparen entrepans que emboliquen en paper transparent o en paper de plata, tornen a escombrar, pleguen mantes, estenen les mantes que havien plegat, es canvien de vestuari .... ens diuen que falta poc i que aviat començarà..... ens diuen que no ens preocupem, perquè si cal, ja recuperaran al final. Espectadors, culs inquiets, gent de la premsa que surt de la sala quan encara no ha passat ni mitja hora, canvis de localitats ..... 45 minuts després, afirmen que ara si, l'espectacle està a punt de començar .....

I comença o més aviat dit, segueix l'espectacle .... les tres actrius Mònica Almirall, Antònia Jaume i Marta Ossó s'hi deixen la pell recitant uns versos que ens ha semblat entendre parlaven d'un noi, o un home, que decideix tornar a casa, a dins, després que un dia decidís marxar, a fora. No sap per què va marxar i tampoc sap perquè torna, només sap que te por i que no se sent confortable ni a dins ni a fora. Ni tan sols estem convençuts de què aquest era el tema de la primera de les quatre parts que conformen tota la producció.

Vam decidir marxar després de dues hores de representació just quan començava la segona part, la del documental de Jordi Collet sobre la banda de pop "Suerte Pezmáquina". No vam ser ni de lluny, els primers a abandonar la sala, doncs aleshores ja quedàvem menys de la meitat dels que érem en començar la representació.

Si voleu veure la crònica sencera, només heu de clicar AQUÍ