Déu és bellesa

Viendo este espectáculo, cuesta creer que estemos ante los mismos actores que cada verano ocupan el parque de la estación del Norte para representar las comedias del bardo inglés. Ellos son Parking Shakespeare y en esta ocasión están irreconocibles, incluso para los que les seguimos en sus más dramáticas aventuras invernales. El cambio no se nota solamente en la incorporación de caras nuevas y la falta de algunos de sus miembros. Mucha de la “culpa” la tiene la directora que en esta ocasión se pone al mando de la itinerante compañía: Alícia Gorina.

Sigue leyendo aquí: http://www.masteatro.com/critica-deu-es-bellesa/

Els de la Cia. Parking Shakespeare volien treballar amb l'Alícia Gorina, i ella tenia moltes ganes de portar a escena aquesta dramatúrgia de Kristian Smeds, estrenada a Hèlsinki l'any 2000, i construïda a partir de la novel·la de Paavi Rintala escrita l'any 1959. I van decidir tirar-ho endavant.

El Maldà es transforma per nosaltres en el taller del pintor finlandès Vilho Lampi, i set són els actors que interpretaran el paper del pintor, Òscar Bosch, Maria Casellas, Mireia Cirera, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, Santi Monreal i Ricard Sadurní. Vestits amb un barnús d'un color indefinit, roba interior rosa, xancles i uns mitjons blancs,  ens reben càlidament amb un te. Les cadires estan disposades a quatre bandes.

Estem expectants, hem llegit molt i esperem qualsevol cosa.

Vilho Lampi (1898-1936) va ser un pintor finlandès reconegut pels seus autoretrats i pintures de Liminka, la població on vivia. Va néixer a Oulu i es va suïcidar a la mateixa localitat. "DÉU ÉS BELLESA" és una recreació lliure i personal sobre aquest pintor, que no és gaire conegut a casa nostra. La traducció al català és obra de Meritxell Lucini i de Riikka Laakso que és també la responsable del treball corporal i de moviment dels actors de la companyia.

Un pròleg i vuit escenes que representen vuit de les obres del pintor. No hi ha trama ni un argument cronològic que ens pugui ajudar a entendre el que veiem. A cada un dels quadres un dels actors assumeix el paper de Lampi perquè en paraules de la directora "el pintor no és ningú en concret, sinó que està en cada un de nosaltres".

El personatge principal, verdader protagonista, Vilho Lampi, és un personatge molt complex i complet, que al llarg de l'obra passa per un intens recorregut amb ell mateix i amb el món, imprescindible per dur a terme les seves inquietuds artístiques. La seva actitud és a vegades èpica, a vegades ridícula, és poruc, obsessiu, amb grans contrasts, pot donar cares molt diferents d'ell mateix, pot esdevenir a estones molt còmic, a estones molt patètic, o molt desagradable, o irreverent, fins i tot mesquí, pot fins i tot caure malament i fer por, és megalòman i grandiloqüent. Però també és un geni, autèntic i ple d'humanitat.

Una posada en escena on han apostat per transmetre sensacions a través dels materials i les eines que fan servir més que per les pròpies paraules, a la recerca insistent i constant de la bellesa a tot arreu. Pa, pintura, guix, palla, aigua, escarpa, martell, .... i un treball escènic agosarat i en constant moviment, un treball eminentment coral. Amb aquesta proposta busquen provocar sensacions intenses a l'espectador i una reflexió sobre la necessitat de la bellesa i la seva relació amb conceptes ètics com la violència, la infantesa, la llibertat o la fe.

Els quadres que ens han presentat han estat:

LA LLIBERTAT – un cavall desbocat que corre pels camps en total llibertat, uns segadors treballen.LA POLINÈSIA – Lampi vol pintar per a les vaques, i ho fa amb guix.EL BOTXÍ – parlen d'un nou govern escollit pel poble, parlen d'eleccions, d'un gran botxí alliberador, i de la persecució de gais i lesbianes. Omplen l'escenari de pa que acaben trossejant i pintant amb pintura vermella.LA MATANÇA DEL PORC – els actors "es juguen" qui farà de porc. Pinten a sobre d'ell la paraula babau amb pintura vermella i simulen la seva mort. Un cop mort el degollen i li obren l'estómac. Suquen pa a la "sang".PARIS – Lampi s'hostatja a una fonda i no pot dormir pels sorolls dels borratxos i prostitutes, surt a voltar, el Sena, l'església del Quasimodo plena de dimoniets, el Museu del Louvre. Filma al públic. Parla amb "aquell que no té nom".EL RETRAT DELS NENS – Uns nens asseguts a terra fan figuretes de pa, esperen al pintor perquè són els seus models. Lampi parla amb ells quan hi són, i continua parlant quan ja no hi són.AUTORETRAT COM ASSASSÍ- cada un dels actors seu davant una persona del públic i li fa de mirall. Lampi fa una exposició en una galeria d'art i espera compradors. Un Burguès entra, però la seva obra no li agrada. Ell, desesperat s'estira a la via del tren i demana a Jesucrist que arribi el tren.LA NOIA DE LA BORA DEL GEL – l'últim quadre és una pregunta, Lampi va al metge perque vol començar de nou. La fe i la bellesa no moren mai.

Hem pogut gaudir d'un espectacle inhabitual on pintura i filosofia es barregen buscant la bellesa, on les pinzellades del pintor són substituïdes pels moviments dels cossos i per accions viscerals que provoquen en nosaltres atracció o rebuig, però al cap i a la fi, una resposta. Un diàleg sense paraules entre ells i nosaltres.

Si desitgeu llegir la crònica original, només heu de llefir AQUÍ

Però jo aquesta bellesa no li vaig saber veure, encara que el programa de ma ho diu ben clar: "Vuit quadres sobre l'experiència de la bellesa". Tot i així em trec el barret davant l'Alícia Gorina, els Parking Shakespeare i els gestors del Maldà per la seva valentia de posar en marxa projectes agosarats i trencadors. Les vuit escenes recreen vuit quadres del pintor finlandès Vilho Lampi. Un altra inconvenient per a mi és que sóc com una princesa i quan els intèrprets es posen a fer "coses" amb el menjar, de seguida m'agafen fàstics, que hi vols fer.

Con Déu és bellesa, Parking Shakespeare propone un radical cambio de registro respecto del tipo de espectáculos a los que nos tiene acostumbrados. Una apuesta por el teatro sensorial y la investigación con materiales que acompaña a un texto finlandés del año 2000 basado en una novela de 1959 y que intenta reflexionar sobre la búsqueda del arte y la belleza (que para el autor son la misma cosa).

A pesar de la espectacular puesta en escena, el texto resulta deliberadamente oscuro, pretencioso por momentos y propone una reflexión sobre el arte y el padecimiento del autor que, a estas alturas, tiene un punto romántico francamente cursi.

Un montaje complicado de seguir en el que cuesta entrar.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre