Declivi d'un pardal

Amélie Nothomb en esta ocasión se aparta absolutamente de su estilo más intimista y se adentra en un tema muy original. El título de la novela era Soif (Set). Como siempre, ella domina magistralmente el arte del absurdo.
Joel Quesada adapta la novela de Amélie Nothomb al teatro manteniendo la ironía de la autora con un Cristo actual, básicamente humano con sus miedos, el pánico ante el sufrimiento y la vanidad que le provocan los aplausos por sus proezas y milagros. Una visión humanizadora e iconoclasta de un personaje histórico que debe morir para recibir un reconocimiento.
El dramaturgo Joel Quesada juega con la historia que todos conocemos y con el relato de la autora. El Cristo de Quesada se suelta y vuela como un gorrión por encima de su cuerpo maltratado y se produce su declive con la muerte que le es impuesta. Ella se crió en una família muy católica y la religión fue para ella un tema muy controvertido en su vida pero lejos de ser crítica o provocadora buscando el escándalo, ella nos presenta a un Jesucristo que habla en primera persona, que acepta la reencarnación y la figura de su padre al que critica amablemente.
Pau Rosell se está convirtiendo en un maestro de monólogos tras el éxito de «Ivan i els gossos«. En esta ocasión interpreta a Jesucristo en dos momentos muy diferentes de su vida. Uno es en las bodas de Canaan con el baile, la alegría, la mirada seductora de Magdalena, la mirada escrutadora de Judas, la mirada tierna y amorosa de la madre cuando le dice: «hijo, no tienen vino». El otro momento es el camino del Calvario y la Crucifixión.
Todos los detalles están muy cuidados. El vestuario de Marcel Puigví sitúa al personaje hacia el siglo XVIII con detalles que recuerdan a la túnica larga del profeta. La mesa inmensa donde reposan los restos de la fiesta de Canaan se convierte en un mueble desnudo que acompaña a Cristo al Calvario con un diálogo crudo y resentido contra su padre. Es una forma muy ingeniosa de acompañar al monólogo del Calvario que Pau Rosell no necesitaría, tal es su capacidad interpretativa.

Nothomb, Joel Quesada y Pau Rosell son un trío que asegura la aceptación del público y el éxito. No se la pierdan.

Declivi d'un pardal és una versió lliure de Joel Quesada de la novel·la Set de l'escriptora belga Amélie Nothomb, un text que s’atreveix a donar veu al protagonista i que és el mateix Jesús qui ens narra la seva Passió en forma de monòleg. Ho fa d'una manera irònica i desacomplexada, des d’un punt de vista modern, filosòfic i transgressor. Es tracta del primer projecte professional d'en Joel Quesada com a dramaturg i director.

A escena veiem un Jesús molt humà, proper, amb els seus defectes i les seves virtuts; un home que ens mostra els seus pensaments, desitjos i pors; un home orgullós, egòlatra, feble, tendre, cansat; al mite víctima i addicte del seu propi èxit.

L'acció transcorre durant les noces de Canà, episodi de l'Evangeli segons sant Joan esdevingut a la ciutat de Canà durant un casament, que recull el primer miracle de Jesús, el de la conversió de l'aigua en vi.
En aquesta versió, es tracta de la mateixa història, però amb una persona més actual, una persona que es converteix en líder en el segle XXI.

Sempre he sabut que em condemnarien a mort, així comença la novel·la de Nothomb i aquestes són les primeres paraules del protagonista de Declivi d'un pardal.
La posada en escena és quatre bandes.
Es tracta d'una proposta des d'una perspectiva queer.
L’espai escènic, que signa Zoe Serrano, col·loca al públic al voltant d’una taula rodona sobre la qual es troba i es mou el protagonista del relat que interpreta el jove actor Pau Rosell.
La interpretació de Pau Rosell és absolutament impressionant. Des del seu debut escènic a Almacenados de David Desola a l'Orfeó martinenc l'any 2019, la seva carrera interpretativa ha evolucionat a passes de gegant.
Pau Rosell va debutar professionalment a Iván i els gossos (2021), magnífica interpretació per la qual va ser nominat a Millor actor revelació Premis butaca 2023. El vaig veure interpretant al jove Alan Strang a Equus (2022), on ens va regalar escenes memorables, defensant un paper molt exigent i difícil d'interpretar. Fa poc el vaig anar a veure a Tot en ordre (2024) a l'Àtic 29, on interpretava al cuidador d'un nen amb autisme greu.
A Declivi d'un pardal, des d'un bon començament, en Pau està increïble. Un repte artístic impressionant que l'actor supera amb escreix. Una interpretació que no us podeu perdre per res del món.

Tot està molt treballat, l'escenografia, la posada en escena, la caracterització del personatge, el vestuari de Marcel Puigví, el disseny i joc de llums de Zoe Serrano, l'espai sonor de Núria Dalmau i la interpretació (mirada, moviment (Sandra Cruz) i paraula) de Pau Rosell.

Declivi d'un pardal parla de l’ànima i de la vida eterna, del cos i del present, del fet religiós, la fe i la divinitat, dels mites, del que és transcendental i del que és mundà, i ens convida a reflexionar sobre la relació entre la vida i la mort.

Una joia teatral que no us podeu perdre.


 

 

 

No és el primer cop que veiem una obra de l’escriptora belga-japonesa Amélie Nothomb sobre el teatre. Cosmètica de l’enèmic ha sigut objecte de diverses adaptacions a casa nostra. I de fet, també va ser punt de partida de la pel·lícula estrenada al Festival de Sitges que du el mateix nom.

En aquell cas però, el text original –ple de diàlegs– i l’adaptació es van mantenir pràcticament intactes. En canvi, a Declivi d’un pardal hi ha un gran treball per poder dur l’obra a escena. Es tracta de l’adaptació de l’obra Soif (Set). I quan dic adaptació, ho dic amb totes les lletres. Si bé el text original és bàsicament una versió lliure de la passió de crist, el text escènic és un aterratge físic, una proposta de Joel Quesada que ha sabut extreure d’un text merament narratiu allò que el teatre necessita: cos i situació.

En aquest cas ens trobem a les bodes de Canà, on un Pau Rossell prou encertat (un pél potser, un pèl sobreactuat) no és la figura idíl·lica de Jesucrist sinó l’home – en el sentit més imperfecte i encarnat de la paraula – que es rebel·la contra el personatge de nen bo que tothom espera d’ell. La direcció hi ajuda: sobre una taula la banquet hi tindrà lloc un monòleg on el vi i el menjar prendran el seu protagonisme. Res més ben trobat que reivindicar un Jesucrist humà en allò més comú i terrenal com és una festa plena de menjar i beure. Un gran encert doncs fer coincidir fons i forma