Blick Théâtre: [hullu]

Un muntatge espectacular amb uns titelles tendres i “humanes” ens ha donat escenes d’una bellesa increïble.

Una primera escena on ella, la persona que és diferent, està asseguda entre dues persones que intenten que es comporti segons les normes establertes. Una corda del sostre i un fos en negre, és el símbol del fet que ella entra i surt del seu món particular poblat d’altres éssers que incansablement construeixen una muralla de capses de cartó on ella acaba refugiant-se i que es mostra inaccessible a les persones “normals”. Tot el procés de construcció d’aquesta muralla, el transport de les capses pels titelles en mil i una postures i moviments és del millor que hem vist en temps.

La música i el joc de llums ha fet per nosaltres un [Hullu] mereixedor sense dubtar de la màxima valoració en el nostre particular llenguatge cargolaire.

Si us bé de gust llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç… https://t.co/6b5QQwCKHj del nostre Blog “Voltar i Voltar”

És una llàstima que treballs com aquests passin quasi desapercebuts per la gran majoria de públic. Jo de què me la perdo, vosaltres encara teniu la oportunitat d’anar-hi aquesta tarda. No la deixeu perdre !!!

La companyia francesa Blick Théâtre ens porta un espectacle sense paraules, tan sols el gest i el moviment com a llenguatge.

Hullu significa boig, bogeria en finlandès i és el resultat de la investigació sobre els trastorns mentals.

És tracta d’un espectacle amb un treball escènic impressionant, màgic, delicat i poètic, que combina diferents tècniques: teatre gestual, contorsionisme, acrobàcies, màgia, manipulació de titelles i objectes. Ha estat increïble veure que els titelles tenien vida pròpia, talment semblava que eren reals, de vegades ni tan sols saps qui és qui ...Impressionant !!!

"Hullu" és un viatge entre la realitat i el món de la fantasia, on s’aprofundeix dins la ment humana i la relació amb els demés, des d’una perspectiva molt diferent. "Hullu" és incomunicació, soledat, incomprensió, ganes de fugir...

Tres persones, dos homes i una noia, estan asseguts en un banc. Ningú parla. La noia, està asseguda en mig de tots dos. Ella no para de moure’s, són moviments repetitius, autòmats. Els dos homes intenten controlar la situació i posar ordre. Comencen a aparèixer i desaparèixer personatges imaginaris, que la noia crea en el seu món interior per poder sobreviure. Una corda serà el punt d’accés d’un món a un altre. On són els limits? Realitat i fantasia.

Felicitats Loïc Apard, Johanna Ehlert i Matthieu Siefridt .

Imprescindible !!!