Appearance

En el programa del Grec consta como espectáculo de danza, pero está claro que Appearance es más bien un happening, una performance o incluso una instalación más propia de museos o salas de arte que no de una sala de teatro. No quiero sacar méritos a un montaje que hipnotiza y que transmite con claridad su mensaje, pero quizás no estamos acostumbrados a asistir a este tipo de acontecimientos sin previo aviso y con una etiqueta que no es la adecuada. Anoche todo el mundo mostraba extrañeza ante el cuerpo de tres bailarinas que repetían, sin cesar, una serie de movimientos y acciones durante dos horas. Estaba claro que el efecto de la luz encima de los cuerpos y de la vestimenta que llevaban provocaba una serie de imágenes impactantes, pero a los diez minutos ya habíamos captado la esencia del supuesto espectáculo. A los veinte, ya empezábamos a entrar en un tipo de nirvana que podía abducirnos. A los cuarenta minutos, más o menos, si no habías entrado en estado de hipnosis la opción más lógica era desertar… Y es que al final pasa como en algunos espectáculos que utilizan la hipnosis de verdad, que o bien pones mucha fe de tu parte o acabas pensando que te están tomando el pelo.

 

United Cowboys és una innovadora companyia holandesa que s’ha instal·lat a la Sala Hiroshima durant tres dies, dins del Festival Grec d’enguany, per presentar-nos “Appearance” (Aparença), una proposta escènica creada i dirigida per Maarten van der Put.

“Appearance” és una de les quinze representacions o millor dit, performances, que pertany a un cicle de propostes escèniques amb el nom de Nude Studie Menu, que es va començar a crear al 2010. Totes són diferents, però totes parteixen de la nuesa del cos humà per mostrar la vulnerabilitat i l'energia dels artistes que les interpreten.

En el cas concret d'Appearance, qui entra a la sala es trobarà en un espai absolutament fosc on podrà distingir tres plataformes de metre i mig d'alçada disposades en un cercle d'uns vuit metres de diàmetre. Dalt de cadascuna d’aquestes plataformes hi ha una ballarina que dansa que es mou al ritme d’una música estil Surreal Sound, creada pel compositor Ralph Timmermans, molt semblant a les composicions “Line Up Suspense” o “The Mist”,els efectes de llum que s’apliquen damunt dels cosos, mostrant la seva nuesa i d’altres efectes visuals, són realment hipnotitzant. Cadascuna de les ballarines (Florencia Martina, Anni Kaila i Sam Scheuermann) rep només la il·luminació necessària per ser entrevista o per ser vista de prop gràcies a un sistema de blocatge de la llum i a un seguit de canvis de color que modifiquen a cada moment i de manera gradual l'aparença dels artistes.

Els espectadors entrem a la sala que està totalment a les fosques, tenim la oportunitat de seure a les grades o de passejar-nos al voltant d'aquestes plataformes durant l'estona que desitgem, fins i tot podem entrar i sortir de la sala durant les dues hores que dura l’espectacle. Nosaltres en un principi ens hi vam passejar, però finalment vam optar de seure i observar amb calma.

“Appearance” és cos i llum.

Tot i que realment era fascinador veure aquests cossos en moviment, de vegades d’aparença espectral i d’altres com a figures escultòriques, penso que el lloc on s’ha representat no era l’adequat. Possiblement si aquesta proposta s’hagués fet en un bosc o uns jardins hagués estat més impactant i fins hi tot fascinant; una cosa similar a l’espectacle “Depart” de la Cia Circa que vaig tenir la gran sort de poder veure fa aproximadament fa un mes a Londres durant el Festival Lift.

No sé quanta estona més es va quedar el públic, nosaltres vam ser dels últims de marxar (aproximadament al cap d’una hora).Dins vam deixar una dotzena de persones.

Això de les dues hores veient el mateix..., que voleu que us digui, ho trobo excessiu. Segueixo pensant que si hagués estat una proposta itinerant, la meva valoració hagués estat un altra.

 

Un cop vista aquesta creació, un té la sensació que hi ha hagut algun tipus d'error a l'hora de ser programada en el Grec. Considero que no és possible que allò que hem pogut veure s'hagi creat per ser exhibit en un teatre. De fet, abans d'entrar, els responsables de la sala Hiroshima expliquen al públic que poden entrar i sortir en qualsevol moment de la sala, les vegades que ho desitgin. A priori, això no té sentit per un espectacle de dues hores, però un cop ets dins ho entens perfectament. Allò que un principi ens podíem pensar que era un espectacle, no és tal, sinó que es tracta d'una performance feta per museus en la que el públic visita la sala el temps que desitja i després se'n va a una altra. Aquí, això perd tot el sentit i, clarament, els programadors del festival han comés un error. En aquest sentit, han aconseguit que el públic surti pensant que allò que han presenciat no és el que li havien dit que veuria, quedant arraconada una magnifica creació que en el seu lloc i format adequat brillaria, ja que està molt ben dissenyada i executada. Una llàstima.

Nota-valoració: la meva baixa puntuació es deu al que considero que ha estat un error de programació, ja que aquesta creació s'hauria d'haver exhibit en un format diferent i adient per ella. Realment, el muntatge és excel·lent i United cowboys han fet una bona feina.