Al contrari!

Mai un títol havia fet tanta justícia al contingut d’una obra. Al contrari! és un ja una declaració d’intencions a la que l’autora, Lluïsa Cunillé, ens té acostumats: res és el que sembla sinó tot el contrari.

Ens trobem en la meitat de la nit, entre el son i la vetlla, amb la directora d’un teatre (Antònia Jaume) que prepara, en la més precarietat escènica i sense pressupost, una ambiciosa proposta per programar tres obres d’Ibsen. Un Ibsen admirat, magnificat, platònic, quasi com un fantasma. D’això estem parlant, no? Però la directora, no està pas sola; té visita. I quines visites! Un seguici d’interaccions –totes elles interpretades per Berta Giraut– a través de les quals, podrem conèixer la veritable realitat de la protagonista. Personatges i més personatges amb els que podrem gaudir d’un sentit homenatge al teatre i d’un magnífic tour de force de les dues actrius que donen al text un segell propi.

La direcció d’Albert Arribas és un altre gran encert d'aquesta proposta, totalment enfocada a realçar la intenció del l’obra: donant sentit i vida a cada objecte de l'escenari – incloent una pistola – i creant i posant al públic davant de la realitat, si és que sabem exactament quina és. Cada canvi d’escena és cosit amb gràcia i sense que se li notin les fissures, creant una sensació d’unitat en el que l’espectador hi serà convidat sense haver de trencar mai la quarta paret. Queda clar,  després de veure la posada en escena de El gos (Premi Born 2022) i ara Al contrari!, que el tàndem Cunillé-Arribas funciona i ens pot donar grans alegries.

N’esperem moltes més.

Dos personas al servicio de la utopía, inmersos en un universo onírico a partir de una situación aparentemente simple. Éste es el patrón que explota la pareja creativa formada por Lluïsa Cunillé, en la autoría, y Albert Arribas, en la dirección. El jardí y El gos muestran también este esquema. Dos intérpretes en el escenario dramatizan reencuentros, encuentros y coincidencias que todo lo desquician y todo lo cambian.

Sin embargo, esta vez la complejidad aumenta porque los fantasmas que transforman el rumbo de la protagonista son diversos. Y todos representados por una mayúscula y sublime Berta Giraut, que dibuja con traza y agilidad las características de tres personajes muy distintos entre sí. La precisa dicción de los distintos acentos que toman permitirían seguir la obra con los ojos cerrados. El tono, el ritmo y la intención que desprenden su interpretación marcan la trama y enganchan a la audiencia, que lo disfruta infinitamente. Se transforma en escena con una habilidad mágica, y cada prenda le infunde automáticamente un nuevo carácter.

En realidad, la pieza es una declaración de amor en el teatro. El personaje que interpreta magistralmente a Antonia Jaume le lleva a la sangre, y es su vida entera. Por el teatro lo haría y lo dejaría todo. Dirige un teatro en decadencia, y prepara con obsesión el montaje que debería revivirlo: una síntesis de los principales clásicos de Henrik Ibsen. Una idea ambiciosa, sin precedentes. La actriz logra fundirse en el personaje, y la vivencia real de su sufrimiento y de su lucha se transmite en escena. Lo prueba todo, se adapta, se transforma, y se aflige, desesperada. Escucha voces pragmáticas que la turban con visiones de una contemporánea realidad económica y que le obligan a retroceder, y se deja llevar por voces soñadoras que la seducen para ir más allá. Incluso el mismo dramaturgo noruego dice la suya.

Quizá sea precisamente la inspiración en Ibsen y en su inequívoco sello de autor la que guía el cuidado trabajo psicológico de los personajes. De hecho, encontramos paralelismos entre el texto y su recorrido personal: la crisis del teatro que dirige, las dudas sobre la autenticidad del teatro que debería representarse para ser rentable, el refugio en la bebida, el abandono y deterioro… y la búsqueda de la esencia a través del debate social.

Destaca, aparte de la interpretación, la puesta en escena, sincera y transparente, con un austero decorado, imagen de un teatro a punto de cerrar, y unos elementos de vestuario y de atrezzo a la vista de todos y que desaparecen en medida que se utilizan, hasta dejar un escenario tan desnudo como los propios personajes.

Al contrari! es un homenaje más al teatro y a todo aquello que normalmente no se ve de todas sus facetas: escenográfica, textual, dramatúrgica o actoral. A su vez es una denuncia por las carencias, recortes y problemas que sufre la gente del mundo de la cultura en general.

Lluïsa Cunillé escribe un texto imaginativo que penetra en los oscuros rincones del poder, la prevaricación o las críticas de la oposición. La dirección de Albert Arribas ha hutilizado de manera maravillosa los recursos teatrales con los que expresa las dificultades, la falta de presupuesto y la voluntad política para mantener un teatro como símbolo de la cultura de una ciudad. Ha sacado mucho provecho de dos espléndidas actrices que transitan por diferentes personajes. Antònia Jaume es la directora de un teatro municipal en ruinas y Berta Giraut interpreta a otros cuatro personajes. Los cambios de vestuarios, la mayoría “a vista”, y las variedades dialectales del catalán demuestran su gran plasticidad y las mueven por terrenos muy cómicos, llegando a veces a la parodia.

La obra se desarrolla en tres espacios figurativos, el despacho de la directora del teatro prácticamente derrumbado, el despacho de la alcaldesa y un jardín de una casa de reposo. La obra va adquiriendo velocidad y ritmo hasta que de forma explosiva sale todo lo que la frustrada directora del único teatro de la ciudad piensa sobre la causa de la pérdida del que había sido el espacio icónico de la ciudad durante más de 150 años.

Hay tres capas en esta obra que se van entre tejiendo entre sí: la cultura, el teatro que se ha dejado perder por la política municipal, las relaciones personales de la directora del teatro con la alcaldesa y otros personajes y el fracaso como elemento común de todas ellas.

Se combina perfectamente la denuncia, la crítica, los valores emocionales, las relaciones humanas y un humor ácido que impregna toda la obra. Vale la pena.

La Sala Atrium ha inaugurat temporada teatral amb Al contrari!, un text de la dramaturga Lluïsa Cunillé, dirigida per Albert Arribas i interpretada per Antònia Jaume i Berta Giraut.

Al contrari!, és una joia teatral, començant pel text que és una autèntica meravella, i no en diem dels diàlegs, que tot i que hi desprenen molta ironia, el seu missatge és molt directe.

El teatre de la Lluïsa Cunillé pot agradar o no, però s'ha de reconèixer que el seu univers teatral és únic, irrepetible, fascinant, sorprenent, ple de creativitat i del tot interessant.
La seva capacitat imaginativa i creativa és enorme, i sens dubte queda reflectida en aquesta peça teatral, que de pas sigui dit, ningú s'hauria de perdre.
Haig de reconèixer que moltes vegades no aconsegueixo saber que ens vol dir o a on ens vol portar, així i tot, l'encriptació que hi trobem en la seva obra, és una de les coses que més m'atrau del teatre.

A Al contrari!, tot és molt teatral, les interpretacions, els diàlegs, el llenguatge, la caracterització, el ritme de l'obra, la posada en escena i la música. De fet, és un homenatge al món del teatre, a la màgia del teatre, a la interpretació, als grans autors i a la gent que hi treballa (actrius, actors, escenògrafs, directores, dramaturgs).

Al contrari!, és una obra escrita per a cinc personatges, però en són dues actrius qui els interpreten: l'Antònia Jaume, que interpreta un sol personatge, i la Berta Giraut que interpreta la resta de personatges.
Cinc personatges que simbolitzen i fan visible la teatralitat, ja sigui la que es representa dins d'un teatre, com el de la pròpia vida, en la que queda clar, del que tots en part en som actors.
A través d'aquests personatges se'ns fa visible la realitat en què es troba la gent de teatre. Ho fa des d'una mirada molt afinada, i amb una gran sensibilitat, aconseguint que el públic empatitzem amb els personatges.
Cal destacar la interpretació de totes dues actrius. Sensacionals!

L'espai escènic i l'escenografia són molt significatius i del tot claus dins del llenguatge de l'obra. De la mateixa manera, és tan important el com, com el què es diu. El que es diu o que no es diu.

Al contrari!, té un punt còmic-irònic sobre el món de teatre i el sistema (polític i administratiu), sense entrar en banalitzacions.

Una proposta original que ens fa reflexionar sobre el perquè del teatre. No del teatre com a tal, sinó sobre el perquè és tan important en la vida de les persones.

L'obra aborda diversos problemes: les dificultats pressupostàries de la cultura en els moments actuals, les retallades, la precarietat teatral, les noves oportunitats,  les tendències teatrals...

Amb dues actrius extraordinàries, unes escenes meravelloses, uns diàlegs conciliadors, molt reveladors i plens de veritat, fa que aquesta peça teatral sigui imprescindible de veure.