Taylor Mac: A 24-Decade History of Popular Music

Per mi Taylor Mac era una de les propostes més esperades del Festival Grec d'enguany. De fet va ser un dels primers espectacles del que vaig comprar entrades tan punt es van posar a la venta. La vaig encertar de ple!!!

Taylor Mac és un d’aquells espectacles què surts del teatre contenta d'haver-hi anat, entusiasmada, eufòrica, amb moltes ganes d'explicar-li a tothom lo bé que t’ho has passat. De fet se’m va fer fins hi tot curt. Que “me ha sabido a poco”, perquè en realitat el que vam veure va ser una versió reduïda d’unes dues hores de la versió original que te una durada de 24 hores.

La veritat és que no sé com definir-vos aquest espectacle. Va ser un concert, un xou, una festa, una celebració,...de fet poc importa, la realitat és que va ser BRUTAL!!! Veure com Taylor Mac convertia a tot un teatre en una gran festa, en la que hi va fer participar a tothom, no té preu.

A nosaltres ens va tocar pujar a l’escenari. Vam beure cervesa, vam ballar i ens vam abraçar. Vam ballar amb la nostra parella, amb el del costat i amb algú del mateix sexe. Va ser increïble la quantitat d’amor que hi havia dalt de l’escenari.

Al meu costat tenia a Taylor Mac, als músics Matt Ray (al piano), Bernice Brooks (bateria), Viva DeConcini (guitarra), Greg Glassman (trompeta) i Gary Wang (baix). No m'ho podia creure!!!

Però encara faltaven més sorpreses. M’entres estàvem dalt de l’escenari va sortir a cantar la cantaora Mariola Membrives, era la convidada especial de la nit. Sentir cantar a la Mariola Membrives tan a prop, no té preu!!!

Mariola Membrives va interpretar dues cançons, la primera va ser  “Don't Fence Me In” traduïda a l’espanyol, i després una versió molt particular de “La tarara” de Lorca. Pell de gallina!!!

Entre vestits impossibles de definir, plens de lluentons i multicolors, tacons i perruques de colors, Taylor Mac ens va fer vibrar, saltar, llançar, compartir i escopir pilotes de tenis, cantar i ballar. Ens va explicar un punt de vista diferent sobre la història oficial del seu país. Un país que per a ell no el representa ni la Melani Strep, ni el Donald Trump. Va treure a la llum la lluita de les minories oprimides, va parlar del moviment LGTBI, de Trump, de Marsha P. Johnson, de la Colau, de l’independentisme, de VOX, del referèndum, de l’homofòbia i de les lluites compartides.

I per tancar la festa, va i ens porta a la Colla Castellera de la Pompeu Fabra, que va construir, sota la força de la pinya, un pilar de tres a ritme de  “People have the power” de Patti Smith. Va ser un dels moments més emocionants de la nit.

No voldria deixar de donar les gràcies a Quim Pujol per les traduccions, sense ell no hagués pogut gaudir completament d’aquest espectacle.

Música, cançons, festa, plomes, lluentons, sabates de tacó, èxtasi col·lectiu, reivindicació, cultura, activisme, entreteniment, diversió,.... Una nit inoblidable.

Taylor Mac és d'aquells artistes carismàtics que reclamen la teva atenció plena només aparèixer a escena. I no només perquè llueixi un impossible vestuari-horrorvacui-brillant digne de la millor bukkake d'unicorns, que també. Aquest dramaturg i drag queen americana és magnètica. Et roba el cor sense haver acabat de dir "Good night, Barcelona", perquè només veient-lo ja saps que et regalarà una nit pel record.

A l'escenari, Taylor, que canta de fabula, i uns músics, interpreten cançons de resistència, temes que bé parlen de minories oprimides o bé són himnes a l'opressió que cal apropiar-se. Les seves intencions són clares, simples i radicals. Constata que els Estats Units són molt més que Trump i capitalisme salvatge que pretén construir murs i fer 'Amèrica gran de nou' tornant als valors més misògins i esclavistes del passat recent del país. Taylor fa visible un fort moviment progressista i de resistència, encarnat per ell mateix, que el segle passat va aconseguir drets civils per a la comunitat afroamericana i LGTBI i que segueix amb el matxet a la boca. Incita a combatre al feixisme amb armes infal·libles: la transgressió, l'humor, l'orgull i l'art. I que l'esperit queer, al que defineix com una "empatia total cap a tot el que t'envolta", és el millor camí per fer d'aquest món un lloc més habitable.

Començant pels magnífics induments dissenyats per Machine Dazzle, tot vesteix de petardeo i mamarratxada. Però va més enllà de qualsevol show al Cangrejo. No acarona la calba dels senyors de primera fila tot dient-los afalacs amb doble sentit. Aquest artista genuí transpira activisme transformador i polític en cada número, cada paraula, i cada experiència col·lectiva que incita des de l'escenari. Estripa l'heteropatriarcat i la masculinitat, enalteix lluites compartides com la del canvi climàtic, i en un show completament adaptat al públic barceloní no va tenir pudor en parlar del referèndum i d'Ada Colau, qui abans de ser alcaldessa es disfressava de superheroina per combatre la banca. També va dedicar moments a VOX i la seva idea de crear el dia de l'Orgull Heterosexual, a la qual va respondre amb una performance on els heteros (tota la platea) li llençava pilotes de ping-pong a un marica orgullós (representat per ell mateix) que creuava desafiant la desfilada més testosterònica -com el que va pretendre l'Arrimadas, però amb humanitat-. L'apoteosi va arribar quan va fer passar una colla castellera mentre cantava el People Have The Power de Patti Smith. Res més simbòlic.

L'espectacle és droga dura. En vols més, i l'única pega és que surts amb la sensació que dues hores són poques respecte a les 24 del show original. El talent de Mac queda encotillat i no pot desplegar el seu interessant argumentari, ni dóna temps a contextualitzar totes les cançons per a gran part del públic, que no entenia fluidament l'anglès i perdia matisos de les lletres. Així que després d'agrair al GREC Festival de Barcelona que ens hagi descobert aquest artista, només ens queda demanar que l'any vinent el tornin a convidar amb la versió de 24 hores. Jo vaig preparant la camisa de lluentons per si de cas.

Ahir dimecres, a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam viure un dels espectacles del Festival Grec més energètics i optimistes en molt de temps, TAYLOR MAC, un tastet, una versió reduïda del seu espectacle “A 24 Decade History of Popular Music (Abridged)”.

Taylor Mac (California 1973), és actor, dramaturg, artista de performance, director, productor, cantant, compositor i un crític de l'escena novaiorquesa. El vam conèixer dilluns a la roda de premsa al Palau de la Virreina, on vam descobrir una persona reivindicativa, molt critica amb el president del seu país, molt incisiva en els seus comentaris i molt lliure.

L'espectacle original recull la història dels Estats Units a través de la música, 240 anys d'història, i 246 cançons escollides, que s'han arranjat de manera diversa. Un espectacle vist des de la perspectiva gai i que ofereix diverses maneres de representar-ho, en versió integra, en espectacles de 4 o 6 hores durant diferents setmanes, en versions de 8 hores en dies consecutius, o en la versió abreujada que és la que hem tingut ocasió de veure. Per a la versió reduïda ell escull un tema com a epicentre de l'espectacle. En aquesta versió ell ha escollit "les cançons de la resistència" com el tema sobre el que gira l'espectacle.

La història musical de Taylor Mac versa sobre com es construeixen les comunitats a partir de la lluita conjunta contra l'opressió, la destrucció i la marginació. Una reflexió profunda sobre els Estats Units i sobre el món actual en conjunt.

Un espectacle que és una combinació extravagant, divertida, engrescadora i molt valenta, on es barregen la bona música, l'activisme, i evidentment la simpatia i la gran empenta d'un artista que es fica al públic a la butxaca des del mateix moment que surt a escena.

Un vestuari absolutament enlluernador, obra del dissenyador Machine Dazzle que també surt desinhibit a escena i ajuda a Taylor Mac a canviar el vestuari als ulls de tothom. A l’espectacle original són 24 els vestits que llueix al llarg de les 24 hores i que, com comenta, sempre es fan de nou a cada espectacle. Ell parla d’art portable i no de vestuari.

El públic queda integrat en l'espectacle amb una participació activa i entusiasta. El ritual que oficia aquest artista singular és tota una celebració entusiasta de la vida i de la diferència, una cerimònia de masses amb capacitat de transformar-nos l'existència.

Un espectacle creat amb l'únic objectiu de construir comunitat, un desig d'aixoplugar i fer visibles col·lectius menyspreats o infravalorats o situacions inhumanes, com són els homosexuals, els camps de refugiats, els camps de detenció, els murs americans per evitar l'entrada d'emigrants, les dones.

El seu show s'inspira en l'epidèmia de la sida dels anys 70, ell en tenia 14 anys quan, en una manifestació de la comunitat homosexual, va prendre consciència de l'existència d'aquest col·lectiu que precisament sortia al carrer perquè estaven sent destruïts.

La música de l'espectacle està interpretada per una banda amb la qual fa més de deu anys que treballa, sota la direcció musical de Matt Ray (al piano) i amb Bernice "Boom Boom" Brooks (bateria), Viva DeConcini (guitarra), Greg Glassman (trompeta) i Gary Wang (baix).

Ell vol fer servir la música com un element que reuneix les persones i per això prefereix la música popular, que no vol dir coneguda per tothom, sinó popular en les comunitats que ell vol representar. Una música que per la seva "imperfecció" li permet integrar massivament al públic i improvisar de forma continuada.

L’espectacle s’adapta sempre al context local i afegeix al show temes del país o la ciutat, en aquest cas fa referència al gir a la dreta de la comunitat de Madrid, la lluita per l’independentisme a Catalunya o la figura d’Ada Colau a Barcelona. També incorpora l’actuació d’algun artista local, en aquest cas la convidada especial ha estat Mariola Membrives, i un grup de castellers per a la cançó de cloenda "People have the power" (secret molt ben guardat fins ahir).

Des del minut zero ha intervingut Quim Pujol com a intèrpret simultani, que a més de fer de traductor s'integra a l'espectacle "convenientment vestit".  Quim Pujol és conegut en el món teatral pels seus espectacles de drag queen i és traductor professional.

Tot plegat, una càrrega d'adrenalina, un "subidón" d'energia positiva.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ