Els contes de Lucia Berlin pugen a l’escenari

Redacció

Lucia Berlin (Alaska, 1936 – Califòrnia, 2004) ha estat comparada per la crítica literària amb altres autors estatunidencs com Ernest Hemingway o Raymond Carver. Al llarg de la seva carrera va escriure 77 contes recollits en mitja dotzena de títols. L’any 1991, Homesik: New and Selected Stories li va valdre l’American Book Award. Poc reconeguda en vida, la publicació de Manual per a dones de fer feines (L’Altra editorial en català, Afaguara en castellà), una tria dels seus millors contes, no només li ha donat finalment l’atenció que es mereix, sinó que l’ha situat durant setmanes i setmanes al capdavant de la llista dels llibres més venuts, com ja va passar als Estats Units poques setmanes després de publicar-se l’agost de 2015.

Després d’aquesta segona vida literària, ara a més a més puja als escenaris. Pau Carrió dirigeix Detergent, somnífers i huevos rancheros al Teatre Eòlia, una peça que, a partir de les seves narracions crues, tendres i iròniques ens fa viatjar als Estats Units dels anys 60 als 80. Les seves protagonistes són dones de fer feines, infermeres, recepcionistes, alumnes, mares, àvies, amigues, amants… «Moltes veus en una sola dona i moltes dones en una sola veu» interpretades per 12 estudiants de quart curs de l’ESAD Eòlia.

Berlin fou una gran escriptora però la seva biografia l’ha convertit, a més, en gairebé una llegenda. Es va casar tres vegades. La primera, als 19 anys, amb un escultor que va abandonar-la després del segon fill. La segona, als 22, amb un músic de jazz que acabaria enganxat a l’heroïna i marxant a Mèxic. La tercera, amb el que fou el pare dels seus altres dos fills i de qui es va divorciar l’any 1968. Amb quatre fills per criar tota sola va fer front a l’esclerosi i diversos episodis d’alcoholisme, amb el pas per diferents centres de desintoxicació, sempre patint una successió de feines temporals i precàries.

Una vida que es veu reflectida en la seva prosa, com reconeix Lydia Davis al pròleg de Manual per a dones de fer feines, citant, a més, un dels fills de l’autora. Però que, malgrat la duresa de les històries, transmet vitalitat i amor per la vida. I és que, com diu una de les narradores de les seves històries, «no m’importa explicar a la gent coses horribles si puc convertir-ho en una cosa graciosa».

Fotografia: Jeff Berlin

Escrito por
Redacció
Artículos relacionados
Comentarios
Sé el primero en dejar tu comentario
¡Enlace copiado!