Gus Bas

A la era del watsapp, els curtmetratges, el microteatre i les sèries, que un espectacle de dues hores i quaranta minuts (amb pausa) se’m faci curt podria ser curiós. A no ser que es tracti d’aquesta joia que ha tornat a bordar Julio Manrique i «la seva gent». Ja solen fallar poc, però aquesta vegada han picat molt alt. Poques obres es programen quatre vegades en tant poc temps i segueixen omplint el teatre. Però «El curiós incident del gos a mitjanit» reuneix tots els requisits. Una producció gran i arriscada, però minimalista, en la que tot té un lloc i un perquè. Una posada en escena dinàmica i amb uns ambients que et porten al moment vital dels personatges. […]

Después de haberlo removido todo con Se de un lugar, la Compañía Prisamata, dirigida por Ivan Morales, vuelve a invadir los escenarios con verdad, originalidad y mucho trabajo. Se dice que es un espectáculo muy indicado para adolescentes, es decir, para todo el mundo. Y en especial para quién haya olvidado que un día fue adolescente, que durante un tiempo todo era a vida o muerte. Que todo era intenso, nuestro, y para siempre. Cuando voy al teatro espero, sobre todo, presencia y compromiso, porque el teatro es de los actores y de las actrices. En Jo mai, ellos y ella lo son todo, incluso la escenografía. Sin llegar a la profundidad que un servidor hubiera deseado, la nueva propuesta […]

Efectivament, coincideixo amb Josep Maria Miró, autor i director de El Principi d’Arquímedes, no fem teatre per donar respostes, sinó per obrir preguntes. El teatre que alliçona és avorrit (de burro) i hauria d’estar prohibit, ja intenten alliçonar-nos en massa espais. El teatre ha d’alliberar, ha de moure i remoure, ha de despertar consciències, ha de transformar. El secret està en encertar les preguntes, en atrapar el públic i aconseguir que s’identifiqui, que comparteixi el viatge, el recorregut que l’equip ha fet (i fa) per arribar a regalar-nos un espectacle de qualitat. Però aquest regal és autèntic si l’equip està compromès amb allò que fa, no només amb la seva professió, sinó també amb la societat en què viu i, […]

Hi ha creacions que mereixen tots els recursos possibles per  arribar al màxim. El Gran Despropòsit  ho mereix. Una proposta arriscada, amb artistes que es deixen la pell i que gaudeixen fent el que fan. Una sàtira necessària, carregada d’humor, homenatges musicals i lletres amb enginy. Una visió d’una societat en què ser feliç és una obligació, on només et salves cantant, si no vols que t’exploti el cap. La Companyia de Teatre Estable de la Casa Real crea un univers que val la pena compartir.