Francesc Esteve i Tomàs

Un projecte que pot semblar magnífic, amb moments realment poètics però es queda aquí. La soledat, refugiats, uns nàufrags a la recerca d’aquell missatge d’esperat. Convertint l’escenari en el mar, amb una escenografia impressionant. Però el que a vegades semblava magnífic amb l’escenari com a mar de fons, d’altres juga en contra en els moments més íntims. Amb unes titelles que transmeten ternura i soletat, s’ha de dir que els he vist sense cap ànima. Tota una pena. A més..

Una cosa queda clara al finalitzar la funció. Fer riure no és tan fàcil com sembla i el món del clown pot ser molt més dur que una rialla fàcil. Hi ha números genials, com el del sopar. Però he de destacar el número aquàtic, una Escuela de Sirenas en una piscina de plàstic per a unes sirenes més que canalles. És en definitiva tornar a la infantesa i per una estona transformar-te en un nen petit. I aconsegueixen oblidar-te de les coses tristes del dia a dia per sortir el somriure al primer minut. Tot i que…

Poques vegades m’ha passat que tingui que marxar a corre-cuita del teatre, però els horaris de RENFE manen per tornar a casa. I aquest cop m’hagués agradat felicitar tant als actors com als responsables d’aquesta obra . Aquest cop Guillem Clua ha deixat endarrere la història d’amor a través d’un fil vermell (la premiada Smiley) per endinsar-nos en una historia d’amor-desamor a través de la línia verda del metro. Poc és pot dir de la veu dels protagonistes, ja els havíem escoltat i tenen una tècnica genial. Una escenografia efectiva, on podem trobar-nos en un pis, en el carrer o directament en la estació/vagó del metro. L’únic és el però que m’ha quedat …. (segueix …)

A vegades és millor anar a veure una obra sense saber gaire el que et pots trobar. I com en aquest cas veure una petita joia. La relació entre una noia i un noi, una relació estranya que de mica en mica vas esbrinant els motius d’aquesta depèndencia entre els personatges. Tot dintre del menjador d’una casa i durant la nit. De mica en mica, anem esbrinant el que ha succeït i els motius que han portat aquesta estranya unió. Amb un treball gestual d’en Sergi Torrecilla que m’ha fascinat. He estat pendent en tot moment de la seva expressivitat, del moviment de les mans i la seva veu per crear el malalt mental de Helver. Tot i que hi ha […]

Aquest cap de setmana he vist Zona Franca, i aquest dimecres fa estada a la Sala Muntaner. Una obra escrita per David Desola als anys noranta. Un escriptor desconegut a casa i que va fer les amèriques per poder triomfar. Una obra que va estar de gira més de 2 anys per l’estat espanyol, triomfant per la resta del mon i en cartell durant 5 anys a Mèxic. Una proposta que sense sortir de la comèdia, és a la vegada patètica sense entrar en el riure fàcil. Gran treball de direcció, unir a dues generacions d’actors per tenir la complicitat que es necessita. A més …