Miquel Gascon Baz

Encetem la temporada amb un espectacle que ens ha agradat força, malgrat que no es tracta de teatre de text i gairebé durant la seva representació no s’utilitzen les paraules. CADA RECUERDO TIENE SU CANCIÓN, és «Teatre físic», amb una barreja de mim, moviment coreogràfic (que segurament per molts no arribarà a ser considerat com a dansa) i música en directe. Vam descobrir a Mai Rojas al juny del 2015 en una sessió doble de «Teatre de Gest» a la Sala Fènix; varen poder veure llavors «El Viaje» i «La Leyenda del Fauno» i els dos espectacles ens van fascinar, per la seva extraordinària bellesa poètica, el seu vestuari, fantasia i sobretot per la gran interpretació de mim de Mai. […]

Ahir vàrem poder gaudir d’un espectacle difícil de poder ser explicat per escrit, perquè és totalment eclèctic, diferent de tot el que hem pogut veure fins ara; potser està situat entre el Teatre, la performance i la participació voluntària del públic. El protagonista és en Juan Domínguez, un val·lisoletà que ara viu a Berlín, on fa pocs dies acaba de presentar aquesta proposta que protagonitza i dirigeix, amb la col·laboració de la seva parella. Juan, davant nostre assegut a una cadira i molt a prop d’ell un ordinador portàtil que utilitza una mica com si es tractés d’un faristol, per poder seguir un guió del que vol desenvolupar…. el sentim molt proper i ens adonem que li agradaria que els […]

Aquesta proposta de Mariano Pensotti va néixer d’una història real tal com ens va explicar el mateix autor a la roda de premsa, arran del cop d’estat a l’Argentina, el pare del director va enterrar al jardí de casa dels avis uns objectes comprometedors. Dins de bosses de plàstic negres va guardar, llibres, revistes, fotografies, cartes de companys ; un cop finalitzada la dictadura, 40 anys més tard, va intentar retrobar-les amb el seu avi però no ho van aconseguir. No va ser fins més tard, quan el nou inquilí de la casa volia fer una piscina, que van aparèixer les bosses. El seu pare va reconèixer tots els objectes tret d’un, una cinta de cassette d’un cantant desconegut. La […]

Aquesta és la tercera proposta de la companyia italiana Motus en el marc del Festival Grec. Coneguts per fer servir la música, el vídeo i la paraula per plantejar qüestions polítiques, ens presenten aquesta vegada una peça per a una sola actriu. Sílvia Calderoni és l’única intèrpret d’aquest muntatge, un ésser androgin que es pregunta sobre les barreres entre gèneres i com a la societat ens atrevim a conceptuar-los com a «monstres». Un espectacle que barreja de ficció i de realitat basada en la biografia de l’actriu. Podem dir que és una proposta que de forma general ens ha agradat i realment ens fa pensar en estereotips i prejudicis. L’actriu s’entrega totalment en una performance on balla, actua i parla […]

L’espectacle consta de tres parts molt diferenciades, a la primera part un vestit vermell, rígid i encotillador limita l’evolució de la ballarina per l’escenari al mateix temps que investeix el moviment d’una gran bellesa plàstica, un escenari molt fosc fa ressaltar la vermellor del vestit. L’acompanyen, a la guitarra José Sànchez i el cantaor Alberto García. A la segona part, una enorme capsa de vidre amb un mirall interior es converteix en el petit escenari on canten i ballen. La guitarra i la veu estan encaixonades i esmorteïdes, i el moviment de la ballarina limitat per l’espai reduït on ha d’evolucionar. L’espai es va omplint de baf i els músics són expulsats de l’interior on només resta ella, que sembla […]