Dera G

Una història terrible en la que uns pares han abandonat als seus 3 fills i la germana gran s’ha d’encarregar d’absolutament tot. La Amy és la mare, el pare, la cuidadora i la criada. Però un dia, sembla que comença a veure la llum al final del túnel… Quan parlem de refugi parlem d’espai segur fora de perills. Al llarg de l’obra vas veient que el significat de «refugi» no és el mateix per tothom. El refugi va agafant una connotació negativa mica en mica fins que, al meu parer, es converteix en presó per la Amy. Mentres que els demés personatges advoquen per mantenir l’status quo, la Amy inicia una rebel·lió interna per sortir de la seva cel·la. En […]

Té molta personalitat. Tanta que potser no acabes d’entendre què pretenen comunicar, tot i que interpreto que simplement és la Jarana com a tal, el descontrol, el passar-ho bé. Té parts que es fan més llargues qu’altres però en conjunt tot el món que creen, totalment desconcertant (vaig sortir pensant: què acabo de veure?) té un encant especial. Jo em quedo amb l’alegria, que és el que a mi m’ha transmès. Un conjunt de coloraines i de ritmes. També un sense sentit de barrejes entre cants, micròfons … Ell ball dels micros que van cap enrere espectacular, per mi el millor de tots. Els recursos molt repetitius son potser els que em van costar més.

El Peix Daurat és un testimoniatge dur i cru d’una noia que de molt jove ha viscut l’episodi de la bogeria, fins el punt d’internar-se al famós hospital de Sant Boi. El monòleg és una explicació de la seva experiència: des de les «bogeries» que experimentava fins a l’actualitat. Naixem boges o els traumes que hem viscut i borrat de la nostra memòria ens hi tornen? El trastorn és algo aïllat o tots en patim algun al llarg de la nostra vida? És un monòleg d’acceptació i valent. Trencador amb els estigmes de la societat sobre què és la bogeria, qui son els bojos, com ens els imaginem… Ho fa des de la narrativa sincera i sense entrar en el […]

Aneu-hi. Son masses coses: creativitat, text, missatge, interprets,naturalitat… Son 6h d’obra que tenint en compte que jo m’agovio bastant en espais tancats només vaig sortir una vegada per respirar (es permet !!). És cert que son 6hores que demanen estar despert per la profunditat dels textos que son molt bons i intensos també. Potser es podria anar rebaixant una mica a moments per poder estar atents tota l’estona. La posada en escena, el vestuari o «no-vestuari», la vulnerabilitat i la viscelaritat … tot plegat en fan una obra d’art. És preciós de veure. Una aposta arriscada però els aplaudeixo per fer un espectacle de 360º. Els hi desijto molta sort trobant altres espais en els que se’ls hi permeti presentar […]

Aiaiaiaiai.. no tinc paraules per aquesta obra d’art. Sí, son 5h30, però ni te n’adones. Son textos viscerals, escrits des de les emocions més primitives de l’ésser humà. En els que es barreja l’amor amb l’odi i amb els gelos. El tracte poetic que dóna a aquestes emocions et convida a perdonar-les, a entendre-les, a empatitzar amb qui les pateix, tot i que siguin la base, en molts casos, de la pròpia crueltat humana. Una crítica constant a la hipocresia humana: el que veu però no mira; el que sent però no escolta; el que parla però no pensa. Tota aquesta proposta guiada per una història de desamor en la que des d’un inici ja coneixem el seu objectiu: que […]