Jacob Gómez, Martina Rocosa, Alexa Moya, Carlos Roncero i Blanca Tolsá defensen amb una partitura repetitiva i milimetrada el món d’una Raquel Klein transgresora que juga amb la paciència i la urgència de l’espectador.
Acompanyades de l’Adrià Juan i Albert Tarrats amb el disseny i execució de l’acompanyament sonor, Wu Wei oscil.la d’una banda a l’altre de l’escenari amb precisió acurada i amb una porta entreoberta a observar una mica més enllà.
Què fem quan no fem res? El temps passa de la mateixa manera davant la immovilitat i Wu Wei sembla un cercle que no saps quan acaba i quan comença.
Busco el significat de “Wu Wei” i trobo això:
“las plantas crecen por wu wei, es decir, no hacen esfuerzos para crecer, simplemente lo hacen”
Raquel Klein ens ensenya 5 cossos disponibles que no busquen la inmediatesa ni el virtuosisme en un espectacle que bé podría ser una instal·lació imperible en mig del no res.
Inés Lambisto, al capdavant de la producció,m’explica l’importància de la primera decisió com a espectadora quan entres a l’espai i decideixes triar un lloc on seure. Aquesta primera decisió ja marcarà la manera de viure Wu Wei, ja que la seva estructura desigual convida a un joc visual que et farà percebre aquests canvis (fins i tot els imperceptibles) i aquests cossos de manera molt diferent a cada funció que puguis veure.
Fem moltes coses fins i tot quan no fem res.