Teatre disruptiu

Fent cua esperant pujar les escales del Maldà. És l’hora en punt quan de sobte surt un personatge excèntric ( un pèl sobreactuat) que saluda tothom mentre baixa els esglaons. Se’l veu content amb la teva assistència quan en realitat tu no saps a què has vingut ni què et trobaràs.
Doncs be, et trobes amb un banquet nupcial a les acaballes de la celebració. Tres únics personatges i un music que acompanya els sonets de Federico Garcia Lorca.
Un segundo bajo la arena és un espectacle immersiu, és una idea innovadora que no es veu gaire en el teatre actual. I sense voler t’has convertit en part de la funció, en el convidat d’un banquet passat en el que no ets el convidat que s’espera.
Els 3 personatges ens expliquen el que va passar, quan la núvia va deixar plantat el nuvi a l’altar per marxar amb el seu amor platònic.
També se’ns planteja l’espera com a acte esperançador. Esperar que passi rés… que tornin els antics convidats. Si més no que vingui algú per treure’ls d’aquest forat profund.
Però què esperem exactament?
Esperar per agafar aire. Fer un alt en el camí per veure-hi clar.
L’ obra ens obre alguns interrogants: cal seguir amb el patrons establerts només perquè ens hi hem compromès?
Es pot ser honest amb un mateix sense ser jutjat?
L’ obra pren la idea i el nom de El Publico de Lorca, obra qualificada com a Teatro bajo la arena on s’exploren nous recorreguts de textos escènics. Teatre disruptiu on es desdibuixen els límits que separen els actors del públic.
El teatro bajo la arena busca precisament la autenticitat, la veritat de les sepultures.
I m’atreviria a dir que no s’hi conforma i va més enllà buscant l’autenticitat del públic, part essencial per a que la obra funcioni.
Abstenir-se d’anar-hi amb poca predisposició per ser part de la festa tan si t’agrada com si no, el moscatell😉