“Priscilla, reina del desierto” és un musical amb llibret de Stephan Elliot i Allan Scott, basada en la pel·lícula “Las aventures de Priscilla, reina del desierto” estrenada l’any 1994.
L’espectacle que es va estrenar al 2006 en el Lyric Theatre de Sídney, ha passat per nombrosos països com Londres, New York, Canadà, Grècia, Israel, Itàlia, França, Austràlia, Argentina,… Fins hi tot ha format part de la programació de musicals de Broadway que es podia veure en el vaixell Norwegian Epic de la companyia de creuers Norwegian Cruise Line .
Després dos anys d’èxit a Madrid, el vell autobús batejat amb el nom de Priscilla puja a l’escenari del Tívoli, en una adaptació de Miguel Antelo.
Aquest musical és la revelació contra una societat intolerant, plena de prejudicis davant la llibertat sexual de les persones. És una denúncia contra l’homofòbia, la discriminació, el comportament social, els rols de gènera i l’etiqueta social. És molt alliçonadora la mirada d’un nen davant els convencionalismes socials, quan és capaç d’entendre, sense cap mena de prejudicis, la orientació sexual del seu pare.
La meva valoració en aquesta ocasió l’he de fer des de dos punts de vista:
– La del públic que descobreix per primera vegada un musical amb una espectacular presència escènica ( vestuari, infraestructures,…) dels grans musicals que es poden veure a Londres. On la meva valoració és de ****
Els que no heu tingut gaires oportunitats de veure molts musicals de gran format, aquesta és una molt bona ocasió per gaudir de valent. Us ho passareu molt bé, riureu, ballareu i al final dempeus aplaudireu entussiasmats. Veureu sobre l’escenari un autobús que es mou mitjançant una sofisticada tecnologia, veureu un vestuari espectacular, coreografies molt vistoses,…
– Els espectadors que ja en porten uns quants de vistos, i que busquen quelcom més que una presència escènica espectacular, la meva valoració és de ***.
Els que porteu uns quants musicals a l’esquena, a part dels que ja n’heu pogut veure algun a Londres (incomparable) , hi trobareu molts detalls que no estan a l’alçada: veus, interpretació, ritme, música enllaunada,… Tret de les magnífiques veus de les 3 Dives Silvia Parejo, Teresa Ferrer i Aminata Sowque que hi ha penjades dalt de l’escenari durant les seves actuacions, els espectaculars canvis de vestuari i els efectes d’il·luminació, no he acabat de connectar emocionalment amb l’espectacle. No sé, m’ha faltat alguna cosa. El impacte del començament del musical es va anar apagant en el transcurs de la funció; tot i que haig de reconèixer que m´ho he passat molt bé i he rigut molt en diverses ocasions.