Tot i no ser un gran conegut a casa mostra, Václav Havel va ser un dramaturg i escriptor txec que va arribar a ser el president del seu país durant tretze anys. Obertament, va lluitar contra la repressió i a favor dels drets humans, cosa que va saber transmetre amb intel·ligència en les seves obres, sent perseguit per les seves idees. De fet, les dues peces que es presenten en programa doble i que comparteixen personatge són un clar reflex d’això. En aquest sentit, l’autor utilitza l’humor absurd per reflectir a través de situacions aparentment simples les relacions amb el poder, l’statu quo o el règim, transmetent-ho entre línees. De fet, tot i haver passat 40 anys, l’obra resulta ben viva als ulls d’avui en dia i pot enganxar als espectadors entusiastes del gènere més enllà del seu subtext.
La direcció de Pere Arquillué esdevé àgil i al servei dels actors, els quals es mostren entregats i s’adiuen perfectament a l’exagerat joc interpretatiu que precisa la funció. No obstant, de vegades es força una mica més del compte la màquina, però això forma part del propi divertiment i risc de la pròpia obra. A més, l’escenografia amb la seva versatilitat i la forma en que es realitza el canvi d’obra resulten tot un encert, permetent que tot flueixi i facilitant el desenvolupament còmic. Com dic, l’obra resulta un divertiment, però també és cert que aquesta pot tenir un tipus de públic molt concret degut al propi gènere i tipus d’humor. A més, d’alguna forma, aquesta esdevé molt reiterativa i els gags es van desinflant una mica a mesura que s’avança. Tot i això, l’obra acaba resultant un bon entreteniment, ben executat i amb un subtext que s’agraeix.