“Los ninos oscuros de Morella” no és una obra històrica, però si que parteix d’un fet històric; un fet històric que s’ha mantingut ocult per raons polítiques i diplomàtiques. És el de “Los niños de Morelia”
El 27 de maig de 1937, un grup format per 456 nens i nenes, fills de republicans espanyols, van embarcar en el transatlàntic Mexique rumb a Mèxic. Van ser enviats fora d’Espanya amb la promesa d’un refugi digne, lluny dels perills de la guerra, i la promesa de ser retornats en acabada la guerra. Van ser enviats fora d’Espanya amb la promesa d’un lloc digne, lluny dels perills de la guerra. Estava previst que estiguessin allà durant uns mesos, però no contaven amb la derrota republicana ni amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, dos episodis que van transformar el seu exili en definitiu. Los «niños de Morelia» mai van tornar a la seva terra natal. Rés del que se’ls hi va prometre es va complir. Tan punt van arribar al seu destí van ser internats en règim semi presoners i separats per sexe en dos antics seminaris. Van ser tractats amb una severa disciplina militar, i van viure en condicions de supervivència extremes. Molts nens van morir i altres van desaparèixer en circumstàncies estranyes.
“Los ninos oscuros de Molrelia” és un text d’Albert Tola dirigit per Elena Fortuny i interpretat per Rodrigo García Olza i Lluís Marquès.
Albert Tola construeix una obra de ficció teatral a partir d’alguns fragments reals, com la llista dels nens morts i algunes fotografies, de documentació històrica, del testimoni de l’únic supervivent, Emeterio Paya Valera, i de la memòria familiar i col·lectiva.
La dramatúrgia està construïda com un joc teatral. Es tracta d’un seguit d’escenes curtes entre els dos protagonistes de l’obra, representades en forma de joc, Aquest joc els serveix de distracció durant el viatge. Historietes inventades on hi barregen realitat i ficció, vivències anteriors al viatge, i situacions viscudes en i durant el trajecte a Morelia.
Els protagonistes són dos nois, Pablo (Rodrigo García Olza) i Gracián (Lluís Marquès). Per la roba que vesteixen podríem dir que pertanyen a classes socials diferents.
Com ja us he dit, aquests dos nois passen el temps inventant històries macabres. En les seves històries es converteixen en diversos personatges: mares, cures, … i reviuen diferents situacions, com l’afusellament del pare d’en Gracián, un simulacre d’enfonsament, la conversa entre dues mares, el joc del cura,…, per acabar amb el joc de “el que realment va passar”, on quedarà resoltes moltes incògnites de l’obra.
Tot i el contingut macabre de les històries, la seva posada en escena resulta si més no poètica.
Pel que fa a la interpretació, tots dos actors ho fan genial, tot i que he trobat que no és constant ni equilibrat durant el llarg de l’obra. Hi ha moments interpretatius realment extraordinaris, però n’hi ha d’altres que troba que els hi falta alguna cosa.
“Los ninos oscuros de Morelia” és una proposta que recomano a tothom de veure perquè desvetlla una part de la història que va ser silenciada com tantes altres durant la guerra civil.
Hi ha ferides que s’han d’obrir per poder ser curades definitivament. El cas dels nens de Morelia n’és una.
***/****