Fa exactament un any Lizzie es va estrenar a la Sala Gaudí i ara fan la segona temporada. Entenem molt bé el perquè. És una història potent, una música dels anys 90 que enganxa pel ritme, amb algunes cançons melòdiques molt tendres, uns músics entregats i participatius i unes actrius extraordinàries.
Es tracta d’un musical escrit al 1990 per Steven Cheslik-DeMeyer que ell va definir com una òpera rock i que a partir de la seva estrena a NY el 2009 no ha deixat de representar-se arreu i simultàniament. És una música amb sonoritats hard rock i ja sabem que anirem a sentir rock, punk amb algunes balades tendres, amb un toc de folk com la preciosa pregaria final que canten les quatre noies.
És una historia basada en fets reals. L’estiu de 1892, a Fall River (Massachusetts, EUA), Lizzie Borden mata a destralades el seu pare i la seva madrastra. Lizzie va ser declarada innocent per les contradiccions o per un sentit de protecció o solidaritat de les testimonis. Lizzie tenia motius i per això es presenta com un símbol d’alliberació, no tant de venjança. Va ser un fet impulsiu fruit de la ràbia i la impotència que naixia d’un ambient opressiu, d’uns abusos sexuals i altres pors afegides: Cada porta té un candau, cada cel.la té un secret. A la porta de la casa hi havia un escut amb un lleó i una destral. Tant les paraules com el signes simbòlics van anar creant un ambient pertorbador.
Hi ha d’altres musicals carregats de sang i crims. Pensem en Sweeny Tood de Stephen Sondheim, el barber demoníac de Fleet Street o el Fantasma de l’òpera que s’està representant actualment a Barcelona. En aquest últim, el fantasma comet diversos crims per amor i obsessió. No podem deixar de banda a Carrie, el musical, amb adaptació de Stephen King amb morts per venjança.
Tota la producció està molt ben trenada amb uns músics en directe sota la direcció musical de Judit M. Gené (teclat, bateria, dues guitarres, un baix i un violoncel) que col·locats estratègicament a una grada, es poden veure de de tot arreu.
Les actrius Alba Grau (Lizzie Borden), Claudia Anyor (Emma Borden), Nize Crespo (Alice Russell) i Candela Díaz substituïda aquest dia per Gemma Maus (Bridget Sullivan), sota la direcció artística d’Alba Collado i coreogràfica de Candela Díaz, interpreten, canten, ballen i ens transmeten tota l’angoixa i l’ofec per la manca de pau i d’amor en aquella família.
La productora Les Biaix els diumenges ha afegit en aquesta ocasió (crec que en l’altre no hi era) la traducció amb el llenguatge de signes. M’agradaria destacar la feina de la intèrpret, Beatriz Dorado, que balla al mateix temps que va traduint amb tot el cos. No podia evitar mirar-la a ella que es comportava com una intèrpret més.
Les dues parts estan perfectament diferenciades per un canvi d’estètica i de vestuari. Si a la primera predomina el blanc i elements sofisticats propis d’una família benestant com la criada servint el te amb una vaixella de porcellana, a la segona és el negre i el vermell que ho dominen tot, els vestits de les noies són absolutament sado-maso i els vermells ens parlen de la sang vessada. En aquesta obra hi ha sang, hi ha crims, hi ha complicitat, hi ha enamorament, hi ha de tot i molt ben fet.