L’herència de Brook segueix viva

“Alumne avantatjat de Peter Brook”. Així comencen totes les descripcions d’Alex Zeldin: un jove (no arriba als 40) dramaturg i director anglès, de moda en els gran escenaris europeus. El seu darrer espectacle (del qual ens ofereix una mena de work in progress al Teatre Lliure, dins del marc del Festival Grec) està produït per la crème de la crème de les institucions teatrals del Regne Unit, França, Àustria, Itàlia…

Amb aquests antecedents, les expectatives no podien ser baixes. L’espectacle no decep. Tampoc enlluerna. El més destacable és un tempo, una tensió poc usuals en el teatre que coneixem. Una laxitud que pocs dramaturgs es poden permetre. Molt menys, en una obra que voreja les tres hores de durada. El resultat, però, és interessant. Balsàmic. Un relat de vida (el de la seva mare) explicat sense estridències. Sense la necessitat d’agradar. Sense pressa. Sense voler demostrar res. Amb la lentitud, la subtilesa i la profunditat de la vida real.

I és això el que interessa a Zeldin: el transcurs de la vida i la seva transposició dalt de l’escenari amb el mínim artifici possible (tota una revolució en l’era actual d’hibridacions, flirtejos amb la IA i juxtaposició d’estímuls). A The Confessions, molta estona, sembli que no passi res. Cal mirar més enllà, observar les fantàstiques interpretacions, explorar el subtext visual, entendre i meravellar-se.

Una proposta que s’estrenarà al National Theatre de Londres la propera temporada, i que aquests dies podem gaudir en versió original subtitulada al català. Una oportunitat de veure un teatre diferent, tan ric en suports com en matisos, que recorda, sens dubte, el teatre minimalista, sensible i catàrtic del gran Peter Brook, que ara fa un any ens va deixar.