La companyia “La otra bestia” està formada per Barbara Mestanza i Ana Rujas, i aquesta peça és el seu primer muntatge, la primera d’una trilogia al voltant del buit humà, anomenada “La trilogia de la bestia”.
La segona peça, “Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa” s’estrenarà a la Sala Beckett al mes de febrer, i parlarà de la veritat de la història de la humanitat i la dona del passat. La tercera peça versarà sobre la violència de l’ésser humà i la dona del futur.
LA MUJER MAS FEA DEL MUNDO és un text escrit conjuntament per Bàrbara Mestanza i Ana Rujas. Bàrbara és la dramaturga i directora i Ana la interpreta.
Quin paper exerceix el físic en el món i com condiciona el nivell de felicitat? Són preguntes que intenta respondre, o si més no que es planteja sarcàsticament, aquest monòleg que porta el subtítol de «Una historia sobre el vacio».
Segons comenten, a la sinopsi del programa de mà, a escena hi ha una dona, nua, al terra del seu bany, el buit al mig de Madrid o Barcelona. Una dona jove, normal, de vida normal i amb un dolor punyent a l’estómac.
El dolor que provoca el buit existencial.
Una persona, resultat del consumisme tòpic d’aquest segle XXI en la cerca de la sortida més ràpida: la salvació o la mort. Una anàlisi del paper del físic a la nostra societat i de com aquest físic marca el grau de felicitat i satisfacció assolible. La lluita per aconseguir un lloc en el món de la moda on els teus malucs han de ser retocats a les fotos i aquest fet trastoca profundament la teva percepció de l’ésser fins a condicionar la teva alimentació.
Un monòleg sobre què és i significa ser dona d’avui, especialment en la generació que ara tenen trenta i tants anys (com els nostres dos fills), les seves esperances i frustracions en una societat kitsch mancada de “veritat”.
Una proposta escrita i viscuda a partir d’experiències reals de les dues autores, de la buidor que porta inexorablement al consumisme més absolut. Es despullen i ensenyen voluntàriament la “lletjor” del seu interior, del que elles consideren que són: dues dones consumistes.
En teoria elles tenen aparentment “tot”, són guapes, treballen en el que més els agrada, però a vegades pateixen d’una gran buidor interior i han viscut ja algunes experiències traumàtiques, … s’han arribat a considerar “lletges interiorment” i inclús en algun moment han arribat a rendir-se davant la vida i desitjar la mort.
A Bàrbara Mestanza la coneixíem com a dramaturga i directora de “MAFIA”, obra que vam poder veure en aquesta mateixa sala al mes de gener. Ana Rujas ha treballat com a model i com a actriu.
Una escenografia d’Anna Cornudella, totalment blanca, que evoca des d’una passarel·la de moda, una discoteca, una capella on trobem la Verge Maria en entrar a la sala, o el món interior de la mateixa dona que ens explica el seu neguit existencial.
Es tracta dons d’una proposta dura i molt valenta, que parla de moltes coses, del suïcidi, de la depressió, de l’anorèxia, de la bulímia, de l’abús sexual, de les drogues, de les mares ….. Per tant, malgrat la diferència d’edat que ens separa d’aquestes dues joves, són temes que tenim o hem tingut molt propers, a la nostra mateixa família o en el nostre entorn laboral, l’anorèxia sense anar més lluny o inclús el suïcidi a una edat en què tot haurien de ser desitjos i ganes de viure intensament.
És precisament per això que no acabem d’entendre el perquè no hem connectat massa amb la proposta, i no creiem que sigui per la distància generacional. Sabem que està realitzada amb l’ànima d’ambdues i des de la més absoluta sinceritat, ja que coneixem que parlen d’experiències viscudes o compartides.
Potser la posada en escena l’hem trobat una mica confusa, però el que de ben segur ens ha marcat més negativament, ha estat la interpretació d’Ana Rujas, que en pocs moments ens l’hem acabat de creure, … una interpretació que l’hem trobat excessivament «declamatòria», manca de naturalitat i en alguns moments una gestualitat massa forçada.
Debutar artísticament amb un monòleg d’aquestes característiques, és d’un gran valor per part de l’actriu i s’ha de reconèixer. Esperem veure-la créixer als escenaris i valorar positivament la seva evolució.
Però aquesta és una simple opinió d’uns aficionats teatraires, que no té perquè ser compartida i menys encara quan vam veure que en acabar la representació, la majoria del públic es va posar dempeus per aplaudir la proposta.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ