L’adaptació teatral de la darrera novel·la publicada d’Almudena Grandes explica l’Espanya dels anys 50, en plena dictadura franquista, quan tot just comença a guarir-se les ferides obertes de la Guerra Civil.
L’actualitat o interès de la novel·la (publicada l’any 2020, un any abans de la tràgica mort de l’escriptora) podria radicar en entendre l’essència del masclisme que encara avui sua la societat actual. Grandes ho explica amb dues històries: la de Germán (interpretat per Pablo Derqui), psiquiatra que va exiliar-se a Suïssa i que retorna a Espanya per fer-se càrrec d’un cas que el va colpir de nen; i la de Doña Aurora (Blanca Portillo), la dona que va acabar amb la vida de la pròpia filla per la seva incapacitat de dominar-la, de controlar el seu caràcter rebel, independent i prematurament feminista.
Qualsevol adaptació d’una novel·la de grans dimensions comporta un repte: reduir alguns centenars de pàgines a unes quantes escenes. En aquest cas, el repte és majúscul, doncs per la novel·la deambulen més de cent personatges que acabaran sintetitzats, en l’adaptació d’Anna Maria Ricart, en poc més de vint. El resultat, però, és desigual i paradoxal perquè les històries secundàries acaben resultant més interessants que la teòricament principal, la de Doña Aurora, que perd interès davant de les subtrames que retraten l’Espanya franquista i castissa protagonitzada per un seguit de —estrambòtics, avui, paradigmàtics, fa només seixanta anys— personatges. Entre totes elles, la història de boja assassina acaba esdevenint secundària o, fins i tot, innecessària.
Desconeixent la novel·la i el pes de Doña Aurora en la història original, m’atreveixo a afirmar que el problema és, curiosament, la interpretació de Portillo, que frega, en molts moments, la sobreactuació i no aconsegueix humanitzar el conflicte intern del personatge o la raó que la va portar a cometre el filicidi. Com a públic, no arribo a empatitzar amb la seva desgràcia ni a entendre la humanitat dins la monstruositat. Per això, m’acaben resultant més interessants les altres històries, especialment la de l’amor impossible entre els excel·lents Derqui i Macarena Sanz, que sí que transmeten amb realisme i profunditat la soledat de la postguerra i l’encotillament d’una època freda, inhumana, profundament masclista i dogmàtica que encara resisteix en persones, actituds i partits polítics que, avui, onegen la bandera de la nostàlgia i d’aquell “abans es vivia millor”. Potser aquesta és el major encert de la producció: demostrar-nos que hem avançat molt, en els darrers 60 anys, per molt que alguns es neguin a acceptar-ho.