Qui mai no ha dit una mentida? Qui mai no ha volgut aparentar ser algú que és impossible ser per aconseguir alguna cosa? Qui mai no s’ha posat una careta per poder fer allò que tant anhelava però que quedava fora de les regles? Tots, alguna vegada, ens hem deixat endur per les nostres conviccions, amagant rere una mentida el que realment som. Doncs tot això és el que, en el seu moment, va proposar Oscar Wilde en aquesta meravellosa obra crítica amb to humorístic de la societat victoriana.
La proposta de David Selvas, que segueix triomfant als escenaris de Barcelona, presumeix d’elements incorporats, lluny de la versió original de Wilde. Un cap de cérvol dissecat donarà el tret d’inici a una posada en escena esplèndida i amb els instruments necessaris per amenitzar les, gairebé, dues hores de text. Aquest petit detall que després passa desapercebut durant la resta de l’obra és un element extra per situar al públic en un saló d’una casa benestant. Un dels recursos més fàcils i hàbils per representar el món rural sempre ha estat la vegetació, allò que pertany al camp, i és per això que Selvas decora tot el mateix menjador amb plantes amazòniques per transportar-nos d’escenari i canviar la visió de l’espectador a una família apartada de la ciutat. La llum, de color verd, en certs moments ajuda a tancar el cercle d’una posada en escena directa. Com ja és habitual en les creacions de David Selvas i per evitar que el públic acabi cedint dins del món de l’avorriment, proposa un ritme enèrgic del text on no hi ha temps per a les distraccions i els canvis d’espai escènic es realitzen de forma dinàmica i àgil per mantenir el públic atent.
Un proposta que camina entre el teatre de text i el musical i és que aquesta és la màgia dels clàssics, tothom coneix el text, tothom sap com acabarà però ningú sap com li presentaran. En aquest cas, la productora La Brutal torna a fer una feina admirable posant les mesures exactes de cada ingredient perquè l’amanida d’egos i interessos quedi a punt per ser degustada.