Aquesta és la nova proposta de la companyia Paradiso 99, que va guanyar el 1r Premi Laboratori Arts Escèniques Tísner. Ens explica la història de dues persones que es van estimar de manera irreductible malgrat la seva dimensió política i els seus múltiples amants.
Aquest és el segon projecte de la companyia després de «NO HI HA BOSC A SARAJEVO«, que vam veure a la Sala Atrium el juliol del 2016 (aquest projecte va ser el guanyador de la Beca Desperta per a companyies emergents el 2016).
Amb una dramatúrgia que no és gens fàcil, escrita i dirigida per Begoña Moral, l’obra se situa el gener de 1960 i explica el viatge que fa Judith a Groenlàndia per poder acomiadar-se d’Albert Camus, el seu amant mort unes poques hores abans. Un «viatge» a Groenlàndia totalment oníric, perquè l’accident de cotxe on va morir Camus va ocórrer a Villeblevin, una petita població francesa a 90 quilòmetres de Paris.
Albert Camus (Genís Sendra) va morir en un accident de trànsit amb el seu amic i editor Michel Gallimard. Maria Casares, que a l’obra es diu Judit (Núria Rocamora), amant de l’escriptor durant més d’una dècada, vol acomiadar-se. Aquesta teòrica trobada la realitzen davant de la filla de Gallimard (Blanca García-Lladó), que és la narradora i la que els observa i acompanya des d’un present carregat d’interrogants.
El fet de situar l’acció a Groenlàndia, és per la senzilla raó de què aquest és un lloc on els dos amants havien somiat fugir, un lloc on la fredor anul·la qualsevol tipus d’activitat comunitària i on només els esperits més lliures poden sobreviure.
El dolor per la pèrdua, el dol, l’amor, la llibertat, la fidelitat, els fills, són conceptes tractats en un text no convencional, amb punts de contacte amb la dansa (o moviment fisic força coreografiat) … i el teatre documental.
Una proposta interessant, que ens ha anat atrapant a poc a poc, després d’un inici poc entenedor, de la mà de la narradora, Blanca Garcia-Lladò, que enfoca la nostra mirada i ens explica més explícitament el que Genís Sendra i Núria Rocamora ens volen transmetre amb els seus moviments.
Escenes plàsticament molt belles, bones interpretacions, una destacable banda sonora i un bon suport documental, amb projeccions que ens mostren imatges de la vida i la mort de l’Albert Camus.
Creiem que és una proposta que paga la pena veure, malgrat que no es tracta d’una proposta fàcil i per tant requereix d’un esforç intel·lectual per part del públic.
Per veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ