Una de les coses que m’ha ensenyat el teatre és la de no jutjar abans de conèixer, aprendre a comprendre, a reflexionar contínuament i replantejar-me les coses de la vida, saber escoltar, posar-me al lloc de l’altre, preguntar-me… si em passes a mi, si fos jo …
No vaig tenir l’oportunitat de veure Mare de sucre, l’anterior peça escrita I dirigida per la dramaturga Claudia Cedó, que explicava la història d’una noia amb discapacitat intel·lectual que volia ser mare i va haver de confrontar-se amb la incomprensió de la seva comunitat. De totes maneres no ha sigut cap hàndicap per poder veure Els àngels no tenen fills
A partir del treball d’investigació fet per Mare de sucre, neix aquesta nova peça de teatre Verbatim que parla dels drets sexuals i reproductius de les persones amb diversitat funcional.
Es tracta de teatre de testimoni que planteja preguntes que la majoria no ens hem fet segurament fins ara. Què fa creure a una part de la comunitat que és més vàlida que una altra per a la maternitat/paternitat? Per què uns quants poden decidir sobre els cossos dels altres?
L’obra no és en cap cas una crítica, sinó que ens planteja un tema estigmatitzat per la societat amb la finalitat de trencar amb els tòpics i mostrar-nos la realitat de les persones amb diversitat funcional.
A través de la veu de testimonis reals, pares, fills, jutges i educadores socials coneixerem de primera mà les seves opinions sobre el fet relatiu a la maternitat i els drets sexuals i reproductius en persones amb discapacitat funcional.
Tres actors, Andrea Álvarez, Marc Buxaderas i Berta Camps (un amb diversitat psíquica i l’altra amb paràlisi cerebral) fan de mèdiums de desenes d’històries reals. Un treball interpretatiu impressionant.
És una pena que aquesta meravella d’espectacle només hagi estat programada durant cinc dies.
Avui última oportunitat.