Ningú no ens havia dit que fos un text fàcil, però tampoc anàvem preparats per a la complexitat que ens vam trobar.
L’espai escènic de Max Glaenzel és realment espectacular; la sala gran s’ha convertit en el cap de Federico García Lorca i nosaltres hi entrem dins d’ell. Una enorme cortina de serrell platejada rodeja tota la sala i el fons de l’escenari, personatges amb la cara tapada ens mostren imatges i frases del poeta i un grup de música interpreta cançons de jazz.
Un text d’una gran bellesa poètica però que no ens arriba fàcilment, aquesta ambigüitat entre el que és real i el que és al·lucinació ens pertorba i ens perdem força sovint; hem de reconèixer però que el resultat de tot plegat és d’una gran bellesa, amb quadres escènics de gran plasticitat.
Si desitgeu llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç https://t.co/WZYZP0gIhN del nostre Blog “Voltar i Voltar”