Basada en el mateix text (Le Père) de Florian Zeller guardonat amb un Oscar l’any 2021, arriba els nostres teatres l’adaptació de El pare. Protagonitzat aquí per Josep Maria Pou, l’obra ens durà a la ment d’un home refinat que ja no és el que era. Pèrdues de memòria i confusions cada cop més accentuades. Desorientacions que el duran a l’angoixa i a la por. A ell, per descomptat, però també a la seva filla (Rosa Renom) i als espectadors. Un noble exercici de posar-se a la pell de les persones que la nostra societat més abandona: els avis.
Potser el teatre no té els recursos per reproduir els cops d’efecte i de sorpresa de la gran pantalla. Segurament, és difícil de reproduir els sobresalts que els espectadors vam viure al cinema. Per contra, el teatre compta amb la proximitat de retransmetre emocions de primera mà. Com no commoure’s davant del plor del protagonista cridant la seva mare? I més quan aquest està interpretat amb un paper tan destacable com el de Pou. Com no preguntar-nos, quan tenim l’escenari a tocar, qui som i qui passen a ser els altres quan la ment ens falla? Com reaccionar, ens pregunten implícitament els actors, quan la malaltia fa estralls en la pròpia personalitat i ens roba les nostres persones de referència? I és que ens trobem davant de tota una proesa de sensibilitat humana i escènica del que sortirem transformats.
