No és el primer cop que veiem una obra de l’escriptora belga-japonesa Amélie Nothomb sobre el teatre. Cosmètica de l’enèmic ha sigut objecte de diverses adaptacions a casa nostra. I de fet, també va ser punt de partida de la pel·lícula estrenada al Festival de Sitges que du el mateix nom.
En aquell cas però, el text original –ple de diàlegs– i l’adaptació es van mantenir pràcticament intactes. En canvi, a Declivi d’un pardal hi ha un gran treball per poder dur l’obra a escena. Es tracta de l’adaptació de l’obra Soif (Set). I quan dic adaptació, ho dic amb totes les lletres. Si bé el text original és bàsicament una versió lliure de la passió de crist, el text escènic és un aterratge físic, una proposta de Joel Quesada que ha sabut extreure d’un text merament narratiu allò que el teatre necessita: cos i situació.
En aquest cas ens trobem a les bodes de Canà, on un Pau Rossell prou encertat (un pél potser, un pèl sobreactuat) no és la figura idíl·lica de Jesucrist sinó l’home – en el sentit més imperfecte i encarnat de la paraula – que es rebel·la contra el personatge de nen bo que tothom espera d’ell. La direcció hi ajuda: sobre una taula la banquet hi tindrà lloc un monòleg on el vi i el menjar prendran el seu protagonisme. Res més ben trobat que reivindicar un Jesucrist humà en allò més comú i terrenal com és una festa plena de menjar i beure. Un gran encert doncs fer coincidir fons i forma