Fer una obra de teatre de rabiosa actualitat té els seus riscos: pot envellir ràpid i malament. També les seves virtuts: la temàtica i els llenguatges estan convinguts amb el públic per endavant. Tothom situat així. A Conspiranoia – el nom no pot ser més explícit – és clar que sentirem de a parlar de terraplanistes; però també de relacions assimètriques, de geologia i sostenibilitat. Sobre l’escenari, actors que són per si sols un reclam i que, a més, no defrauden: Mia Esteve, Eduard Farelo, David Vert i Àurea Márquez. El punt de partida és el de quatre amics que es reuneixen – en aquest cas per, diguem-ho així, fer teràpia de xoc a una terraplanista – i a partir d’aquí, com ja va sent un clàssic del gènere, les espurnes comencen a saltar entre ells. Qui no té les seves contradiccions a reprovar? Qui no ha sigut víctima en algún moment dels excesos de la seva pròpia vanitat?
Tècnicament ens trobem amb una obra ben travada, on tots els fils s’uneixen i s’aconsegueix arrencar riures i somriures al públic. Això és inegable. No obstant, la gran quantitat d’informació a lligar i digerir, provoca que s’encetin grans temes i de gran interés però que després s’hi passi només de puntetes. Així, una potencial gran i profunda comèdia es convertir en una peça entretinguda i lleugera, però amb poc contingut. Tot i que no ens enganyaran: coneixem perfectament el potencial de Jordi Casanovas i Marc Angelet a l’hora d’escriure teatre punyent i profunt. Esperarem impacientment la següent ocasió.