Una proposta de Marcos Hourmann, Alberto San Juan i Víctor Morilla.
CELEBRARÉ MI MUERTE, parla de l’eutanàsia i al mateix temps és una biografia del protagonista, Marcos Hourmann, un metge que no és actor, i es va veure involucrat en un fet que li va canviar la vida, a ell i a la seva família.
El 28 de març de 2005 la vida del cirurgià Marcos Hourmann va canviar per sempre. De matinada, Carmen, una pacient de més de vuitanta anys va arribar al servei d’urgències de l’hospital on treballava. Sotmesa a un gran patiment físic, el pronòstic només li donava unes hores d’esperança de vida.
La pacient i la seva filla li van demanar que acabés definitivament amb el seu patiment. Marcos, saltant-se tot protocol mèdic, li va injectar 50 mg de clorur de potassi a la vena. Va morir al cap de pocs minuts. I Hourmann va fer quelcom que mai no havia fet ningú en aquest país: va deixar escrit a l’informe què havia passat.
En aquell moment no va passar res, ell li va explicar les circumstàncies de la seva decisió a la seva responsable i va continuar treballant com sempre, tornant a casa, a Barcelona, de matinada des de l’hospital de Tarragona.
Uns mesos més tard, una desavinença amb un company de feina per una guàrdia, va provocar que l’hospital el denunciés, Marcos rebia una notificació del jutjat: estava acusat d’homicidi fet pel qual podia passar fins a deu anys a la presó.
La por de perdre la llibertat i ser empresonat, li va fer acceptar un pacte oferit per la fiscalia, a canvi de reconèixer que havia practicat eutanàsia, però amb el ferm convenciment del fet que qualsevol persona pot decidir quan i com ha de morir. El pacte va ser un any de presó a canvi de reconèixer la seva culpabilitat per un «delicte». Com que no tenia antecedents penals, no havia d’ingressar a la presó. El pacte, no li impedia pas de continuar exercint la medecina.
L’eutanàsia, ara per ara, a Europa únicament està reconeguda als Països Baixos i a Suïssa és legal el suïcidi assistit. Esperem que les promeses d’aquest nou govern, que tot just ha començat, acabin per resoldre aquest problema a l’estat espanyol.
Prèviament a aquest pacte, havia passat un temps «exiliat» al Regne Unit, on va treballar tranquil·lament durant dos anys, fins que un diari sensacionalista el va fer objecte de la seva atenció aconseguint que fos acomiadat. Aquest fet el va fer tornar a Barcelona. Ara exerceix de metge d’urgències d’una Mútua privada donat que els hospitals de la xarxa de la sanitat pública li han girat l’esquena.
Marcos Hourmann va explicar la seva història al llibre autobiogràfic “Morir viviendo, vivir muriendo” i l’entrevista al programa Salvados va esdevenir la llavor d’aquesta proposta teatral. … I ara, al teatre cada dia un jurat de vuit persones del públic ha de decidir la seva culpabilitat o la seva innocència.
Una posada en escena, senzilla (poder massa i tot), com si és tractes d’un documental escenificat, amb una gran pantalla on van apareixent imatges d’en Marcos, la seva infantesa, els seus pares, la seva estada a Londres, pàgines de diari, imatges del guió que va seguint, declaracions de testimonis, …
Mentre, ell, va explicant episodis de la seva vida, parla de la seva relació amb els pares, com va viure la mort de la mare i la malaltia del pare i de quina manera quedava afectada la seva vida per aquella actuació de la nit del 28 de març de 2005.
Un espectacle de poc menys d’una hora de durada, que acaba amb el veredicte del jurat popular. Un apropament a la mort i al dret de les persones de fer-ho com i quan vulguin. Un cant a viure bé i morir dignament.
Hem d’aclarir que en la nostra molt positiva valoració, ha tingut molt més pes la valentia en el tema tractat, que la dramatúrgia emprada o la mateixa posada en escena, ja que aquesta l’hem trobat simplement «correcte». Malgrat tot nosaltres tampoc sabríem que caldria fer per millorar teatralment parlant aquesta proposta. Potser aquesta senzillesa, és el que la fa més potent i real.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ
