Tothom és conscient que els textos de Samuel Beckett no són pas fàcils i les seves dramatúrgies segurament no són aptes per tota mena de públic, perquè requereixen un esforç suplementari per poder connectar amb ells. … i fins i tot a vegades inclús per arribar a entendre el seu significat. S’ha de valorar doncs que la Sala Beckett s’arrisqui a posar a escena obres que a casa nostra són gairebé desconegudes i escassament comercials, formant part del cicle que la Sala dedica al dramaturg amb motiu del 30 aniversari de la seva mort.
Són quatre peces de caire misteriós que retraten unes dones atrapades en moments de conflicte vital, uns textos escrits per Beckett (Irlanda 1906-París 1989), després d’escriure una de les seves obres mes emblemàtiques «Els dies feliços» (podeu veure la nostra ressenya del Lliure de Gràcia 2014), on la Winnie viu immobilitzada, lluitant per la supervivència, mentre a poc a poc va quedant enterrada.
Uns textos traduïts i dirigits per en Sergi Belbel i interpretats per Sílvia Bel, Míriam Iscla i Rosa Renom.
Aquí les actrius interpreten a unes dones que també tenen limitada la llibertat de moviment, en una posada en escena on Sergi Belbel reprodueix fidelment tot el que va quedar fixat en minucioses notes i acotacions de l’autor.
PASSOS (“FOOTFALLS”) escrit l’any 1975 i estrenat el 1976 al Royal Court Theatre, formant part del Festival Samuel Beckett i dirigit pel mateix autor. Presenta a May, una dona de 40 anys envellida prematurament perquè ha passat tota la seva vida cuidant a la seva mare malalta. Només camina amunt i avall per un passadís. Té una durada de 30 minuts i està interpretat per Rosa Renom amb la veu en directe de Sílvia Bel.
BRESSOL (“ROCKABY”) escrit per encàrrec l’any 1980, ens presenta una misteriosa dona, vestida elegantment de negre que es bressola incansablement amb el so de la seva veu en off. Al seu voltant tot va morint, les finestres que veu des de la seva finestra es van tancant, les persianes van baixant, finalment, ella tanca la seva persiana, la seva finestra i baixa per bressolar-se a una cadira esperant la mort. Té una durada de 17 minuts i està interpretat per Sílvia Bel.
NO JO (“NOT I”) és un text escrit l’any 1972 i representat per primera vegada el mateix any en el Forum Theater del Lincoln Center de Nova York. L’any 1975 el mateix Samuel Beckett va realitzar una versió televisiva. Únicament uns llavis i unes dents de dona suspesos en la negror amb un doll de paraules incontenible. Una boca autònoma. Un monòleg fragmentat on la boca repeteix insistentment “Tot el que estic explicant no em va passar a mi”, amb algunes interrupcions de crits i riures. Una boca que parla en tercera persona negant la seva identitat. Un altre personatge a l’ombra actua com a receptora del que la boca diu. Té una durada de 15 minuts i està interpretat per la Sílvia Bel que és la boca i la Rosa Renom que és l’ombra.
ANAR I TORNAR (“COME AND GO”) va ser escrita el 1965 i estrenada el 1966 en alemany en el Schillertheater de Berlín ens parla de tres dones Ru, Vi i Flo sentades en un banc, una d’elles s’aixeca i marxa lentament, les altres dues parlen de la que ha marxat en secret a l’orella i els espectadors no ens enterem del que diuen. La que havia marxat torna. S’aixeca la segona dona i marxa i tornen els secrets entre les que queden, i el mateix passa amb la tercera. Té una durada de 8 minuts i està interpretat per les tres actrius, la Míriam Iscla és la Vi, la Sílvia Bel és la Ru i la Rosa Renom és la Flo.
La solitud, la vellesa, l’amor, el desamor, l’amistat, el pas del temps, la bogeria o la mort … circulen amb intensitat en els diferents espais de la Sala Beckett de la mà de les tres excel·lents actrius que actuen des de la immobilitat quasi absoluta a la que estan sotmeses.
Dones oblidades, silenciades i que viuen sense viure que se’ns han presentat en escenaris foscos amb l’escenografia de Max Glaenzel, la il·luminació de Kiko Planas , l’espai sonor de Jordi Bonet i el vestuari i barreteria de Nina Pawlowsky.
Una experiència que ens ha agradat viure, potser diferent de tot el que hem vist, però que creiem paga la pena veure.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ