Ahir dijous 25 d’abril, vam poder veure al Teatre Gaudí un espectacle que únicament s’ha representat dos dies. Es tracta de BARTLEBY un relat de l’escriptor estatunidenc Herman Melville, considerat una de les seves millors obres.
Aquesta proposta està dirigida pel director croat Ivor Martinić (Split, 1984) i interpretada per l’actor uruguaià Gerardo Begérez (Montevideo, 1981), tots dos residents a Barcelona.
Explica la història de Bartleby, l’escrivent, narrada per l’advocat que l’ha contractat. Un advocat, del que no sabrem el seu nom, que té el seu despatx a Nova York, a Wall Street i ens el descriu en començar la funció. Ell és un advocat que defensa que la millor forma de vida és la més còmoda.
Inicialment queda sorprès per l’excel·lent comportament del nou empleat, fins que comença a negar-se a realitzar qualsevol tasca contestant amb un «Preferiria no fer-ho«.
L’advocat ens explica que no sap com reaccionar davant aquesta actitud, fet que s’agreuja quan descobreix que s’ha instal·lat a viure al despatx. El vol fer fora però Bartleby contesta amb un «Preferiria no marxar«, li ofereix casa seva, per viure, però contesta amb el seu «Preferiria no fer-ho«.
Desconcertat, l’advocat decideix canviar el despatx de lloc deixant Bartleby allà. El nou inquilí crida a la policia i el detenen. L’advocat el va visitar a la presó. Bartleby no vol menjar.
L’advocat ens explica després l’inquietant passat de Bartleby.
Aquest inquietant personatge descrit per Melville, i segons llegim, és una peça de l’engranatge de la societat que ha decidit deixar de funcionar.
Gerardo Begérez ens ha regalat una magnífica interpretació de l’advocat que segur de si mateix, content i orgullós de la vida que porta, es veu desconcertat davant una persona que no compleix el que s’espera d’ell, una persona que ha decidit «deixar de fer», «deixar de dir», «deixar de viure».
Curiosament el personatge de BARTLEBY mai l’arribem a veure físicament, perque l’únic actor, amb un joc de papers molt curiós i efectiu, ens mostra frases escrites en quartilles, amb les respostes o silencis del personatge de l’escrivent. Per tant, no és ben bé un monòleg, perquè amb un sol actor s’aconsegueix explicar un relat de dos personatges clarament diferenciats.
Una posada en escena molt acurada amb una excel·lent integració de la música i una esplèndida il·luminació.
Felicitem a la direcció del Teatre Gaudí, per donar suport a petites joies teatrals com aquesta, tot sabent a priori que no atrauen massivament als espectadors, ni per la curta durada ni per la temàtica poc comercial. Han estat únicament dues representacions, però cal valorar-les com es mereixen.
Si la tornen a representar en algun dels nostres teatres, no dubteu perquè paga la pena.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ