En una obra «normal» és fàcil deixar-se emportar pel text, la posada en escena, la il·luminació… però quan passa el que ha passat i ens han fet passar la Camille Decourtye i el Blai Mateu al lliure de Gràcia, on tot ha entrat pels porus, l’estómac, els ulls i les oïdes… t’has de deixar en blanc i no pretendre capir res, només fruir-ho. Deixar-te anar i fer com la garsa: volar.
i ara una pila d’adjectius: fascinant, impressionant, bell, emocionant, increïble… Continueu vosaltres.
Crítica completa » https://bit.ly/2us4ZyE