Un trozo invisible de este mundo

Abans d'anar a veure una obra de la qual has llegit o escoltat qualificatius com "imprescindible", "necessària" o "colpidora", es fa difícil no crear-se unes altes expectatives que condicionen inevitablement el seu visionat. Sota aquest prisma, m'he trobat amb una obra que tracta temes morals d'una forma directa i que juga en ocasions amb l'espectador, a qui fa experimentar en la seva pròpia pell alguna de les situacions viscudes pels inmigrants. Tot un encert des del punt de vista dramatúrgic, que aconsegueix emocionar a l'espectador en diversos moments. Malgrat això, aquests condicionaments previs han fet que, tot i trobar-me amb una bona obra, no sapigués veure les proeses i l'excés d'emotivitat que altres han sabut apreciar. Aquest fet s'evidencia al veure tota la platea dreta aplaudint enèrgicament al final de l'obra, que més que un gest espontani sembla un condicionament temàtic i una decisió prèvia a la funció, la qual ja agrada abans de començar. Amb això no vull treure mèrit a la proposta de Botto, la qual em sembla força encertada i ben treballada, però potser per mi no té la gran transcendència que en un principi se'ns vol fer veure. No obstant, s'agraeix l'estructura en cinc monòlegs que serveix per dinamitzar el ritme de l'obra i el contingut d'aquestos, que a més es presentat d'una forma reflexiva i entretinguda. D'altra banda, vull destacar l'encert en referència a la il·luminació i l'escenografia, les quals omplen el gran espai de la sala Fabià Puigserver i atorguen simbolisme als textos. A més, la direcció de Sergio Peris-Mencheta aconsegueix una posada en escena molt adient, que es sostenta també a través de les bones interpretacions de Juan Diego Botto i Astrid Jones.

El teatre polític ha estat sempre un gènere complex i perillós en quant que es corre el risc de que les ganes de traslladar a la gent un missatge concret passin per sobre dels personatges, i s’acabi per donar lliçons en comptes d’explicar una història. Un trozo invisible de este mundo, escrita i protagonitzada per Juan Diego Botto, està prou ben plantejada com per que l’espectador oblidi que tot plegat del que se’ns parla és, en realitat, un problema polític. El fet de personalitzar els temes (immigració i exili) en individus concrets són l’eina que aconsegueix que els cinc monòlegs de l’obra, tot i la seva densitat, resultin propers, emocionants i divertits, o crus i aterridors segons correspongui. Tot el mèrit descansa sobre el talent interpretatiu, bàsicament, de Botto però també d'Astrid Jones, la bellíssima actriu que interpreta el monòleg central de l’obra. La direcció de Sergio Peris-Mencheta, actor que poc a poc s’està fent un nom respectable com a director, és escenogràficament correcte però impecable en quant al treball del text (per cert, brillantment escrit). No obstant, el ritme no és perfecte i els 100 minuts de representació no aguanten d’igual forma l’espectacle sencer. Afortunadament, la darrera escena és brillant en tots els sentit i fa remuntar tot el que s’havia perdut pel camí, fent que t’emportis a casa aquests cinc testimonis tan propers que sembla que podríem haver dit nosaltres mateixos.

Sempre sentim a dir que el teatre pot moure consciències, fer pensar o bé remoure'ns per dins i canviar-nos. Fins i tot recordo una famosa frase de Vittorio Gassman que deia: "el teatre no es fa per explicar les coses, sinó per canviar-les". Però tot això, que ens agrada tant de dir, succeeix en molt poques ocasions. Una d'aquestes ocasions seria, precisament, l'espectacle que Juan Diego Botto ens presenta al Lliure de Montjuïc. No és que vulgui canviar el món amb les seves paraules i la seva rotunda i portentosa actuació, però sí que ens fa sortir de la sala amb el cor encongit i les idees una mica trasbalsades.

Un altre gran descobriment d'"Un trozo invisible de este mundo" és el mateix Botto com a actor. No li he negat mai el talent, que li he vist en pel·lícules fantàstiques i també compromeses com "Martin H" o "Todo lo que tú quieras", però mai havia tingut constància de que estava davant d'un actor capaç d'aguantar quatre difícils monòlegs amb una professionalitat i una prestància que només atribuïm als grans intèrprets. El cinquè monòleg de l'obra el defensa -també amb molta competència i un alt grau d'emotivitat- l'actriu Astrid Jones. Tot plegat dirigit per un altre actor de cinema, Sergio Peris-Mencheta, que últimament s'ha passat a la direcció teatral amb diversos i notables èxits. En aquest cas se li pot criticar un excés de moviments inútils amb les maletes -part imprescindible de l'escenografia- i certa manca d'idees pel que fa a la utilització de l'espai, tot i  que no se li pot negar que part del mèrit d'aquest bon espectacle també es seu.

Per a mi Juan Diego Botto ha estat un descobriment en el món del teatre. Autor d'aquestes cinc històries que parlen de la immigració i l'exili, basades en histories reals i experiències pròpies de l'autor. Interpretació magnifica d'ell mateix i d'Astrid Jones. L'espai del Lliure massa gran i alguna dificultat per escoltar bé als protagonistes. Recomanable 100%, especialment per persones que encara no entenen el que representa emigrar fora de la teva cultura. Espectacle que remou les nostres consciències. LLEGIR MÉS

Em produeix una gran tristesa saber que el món està ple de persones que han tingut d’exiliar-se o emigrar, els uns per repressió i els altres per gana o per buscar un horitzó per a ells o els seus fills. Dit això, penso que el que s'ha vist avui a l'estrena del Lliure de Montjuic no ha estat a l'altura d'aquest problema per culpa d'un text fluix, del mateix Diego Botto, i una posada en escena equivocada, i l'autor i actor te autoritat moral per parlar-ne. Argentí de naixament, va aterrar a Espanya als tres anys amb el que quedava de la seva família amb el pare desaparegut, un més dels 30.000 represialats pel govern del terror. Sergio Peris-Mencheta tampoc ha ajudat a tirar l'obra endavant.

Fa gairebé un any, vaig poder veure l’espectacle al seu espai originari, las Naves del Español de Madrid, no sense certes pors per les bones crítiques i per pensar trobar-hi un discurs massa tendenciós de l'autor del text, Juan Diego Botto (a qui, d’altra banda, admiro dins i fora de l’escenari), però no. La ideologia i el discurs fàcil deixen pas a un missatge sobre el qual l’espectador haurà de reflexionar, valorar i resoldre per ell mateix. Com a la vida. Botto ens situa davant cinc històries crues i doloroses sobre la immigració, l’abús de poder, la injustícia o la nostàlgia.

Destacaria l’impactant l’esforç interpretatiu d’un Botto que et mira directe als ulls, que t’atrapa i de qui ja no en pots escapar i l’encert del director, Sergio Peris-Mencheta que ha creat una escenografia simple i despullada però simbòlicament molt efectiva.

Una obra, per desgràcia, encara massa necessària.