Red Room

“Red room” és un espectacle de dansa, teatre i vídeo projeccions creat a partir del documental Nues de Susanna Barranco, on se'ns mostra, des d’una perspectiva de gènere, la posició de la dona en un camp tan ampli i ambigu com és el de la prostitució.

“Red room” és un espectacle escrit per dones, dirigit per dones i interpretat per dones, que parla de dones.

Escrita i dirigida per Susanna Barranco i Sol Picó, i un fragment del llibre Teoria King Kong de Virginie Despentes.

Tres ballarines Sol Picó, Lorenza di Calogero i Susanna Barranco.

El testimoni de sis dones. Sis treballadores sexuals. Sis retrats. Sis tipus de prostitució. Una treballadora sexual camerunesa, una brasilera, una catalana, una holandesa, una transsexual mexicana i una escriptora francesa (ex treballadora). Totes elles ho fan voluntàriament. Són putes de luxe, putes de carrer, transsexuals, dominants o mares de família. No són un producte, ni una mercaderia. Són treballadores sexuals, i com a treballadores exigeixen que la prostitució es reconegui com a àmbit laboral, per així poder reclamar el reconeixement dels seus drets com a treballadores.

 “Red room” no tracta d’abordar el tema des de la mirada superficial si la prostitució és bona o no, sinó de mirar d’entendre com la viuen elles i respectar-ho.

Aquest projecte l’únic que vol és donar-les veu per dir el que pensen de la prostitució, expressar-se com es senten, i reclamar quins són els seus drets com a treballadores. Ens parlen de la doble moral i de la necessitat de fer conèixer la diferencià entre ser objecte o una necessitat social. Ens parlen de companyerisme, de soledat, de respecte i dignitat.

Un matalàs ocupa l’espai pràcticament buit de l’escenografia. Una pantalla al fons projecta la imatge de les sis protagonistes. Les ballarines també són utilitzades per donar veu a aquestes dones mitjançant la projecció de la seva imatge sobre els seus cossos.

Tres dones a escena ballen la prostitució a través del llenguatge abstracte de la dansa. La corporalitat femenina s’utilitza com a medi d’expressió a partir de la seva sensualitat i el joc de la seducció, creant figures visualment espectaculars. Són cossos que s’arrosseguen, cauen i es tornen a aixecar. És l’expressió visual d’un cor que batega. És el so d’uns talons que caminen amb fermesa. Són les cicatrius que omplen els seus cossos nus i desprotegits.

La música és en directe. Adele Madau n’és la responsable. Sona “Satisfaction” de The Rolling Stones i “Roxanne” de The Police.

El color vermell és molt present en el muntatge, en el títol de l’obra, en el fons de les projeccions, en la il·luminació, en les lletres de les cançons, a les sabates i en el color del pintallabis.

En aquesta ocasió no hi ha sabates de puntes, però si sabates de tacó de color vermell.

Hi ha moltes coses d’aquesta proposta que m’han agradat força, com tota la part coreogràfica, i les figures creades per les tres ballarines; sobre tot els solos de la ballarina Lorenza di Calogero, que han sigut realment espectaculars.

A Lorena di Calogero la vam descobrir aquest estiu en el Festival Grec en l’espectacle “Animal de Sequia” de Sol Picó.  És justament amb aquest espectacle que Lorenza di Calogero va ser guardonada com a millor ballarina en els Premis de les Arts Escèniques Valencianes 2019.

Però també hi ha hagut algun detall que no m’ha acabat de convèncer. El fet que en aquest espectacle es trenqués la quarta paret l’he trobat innecessari, penso que ha estat una de les principals causes per les quals el bon ritme que portava l’espectacle hagi decaigut.