Josep Maria Ribaudí i Martí

No és la primera vegada que Jordi Prat i Coll ens parla d’Evita. Aquí ho fa a través de tres personatges que com a mínim estan un pèl sonats per la devoció a la dona de Perón. L’obra podria ser divertida, però pel meu gust li falta gruix i la trama s’ha anat lligant espicossant una mica d’aquí i una mica d’allà. Fins i tot una copla ens hi han posat. Els intèrprets ho fan molt bé, però… Com em va dir una néta meva de 21 anys que em va acompanyar «però, la història d’aquesta pava, avui a qui l’interessa?» Crítica completa » https://bit.ly/2KV9poz

La idea, l’obra, el muntatge, la il·luminació, la direcció i les interpretacions. He quedar absolutament fascinat per una obra que em va costar d’entendre, perquè d’entrada no és fàcil, especialment pels nascuts l’any 40 i educats en el franquisme i amb una llibertat sexual que amb molta sort (molta) era una llibertat vigilada. Tot i només ser quatre, una obra «coral» per com s’entrellacen els protagonistes. Històries de desamor entre persones immadures emocionalment. La meva àvia deia que «qui no té un nap, té una col». Aquí tots quatre tenen naps i cols. No us la perdeu, val molt la pena. Crítica completa » https://bit.ly/2wRFD1S

The Last Five Years, aquí amb una traducció creativa, per a mi és un dels millors musicals «moderns», i a més de petit format, el que vol dir que es pot representar en espais reduïts; però que sigui de petit format no vol dir fàcil, al contrari, exigeix molt dels intèrprets, especialment a nivell vocal, doncs Jason Robert Brown ha barrejat una pila d’estils musicals: pop, jazz, latin, rock, klezmer, folk… Jo hi he trobar tres defectes: micrar els intèrprets en un local tan petit o no haver sabut controlar la sonorització. Haver escollit el violí com a acompanyament del piano; el cello hauria sigut més adient i en la versió estrenada al 2001 a Chicago de sis instruments, dos […]

Monòleg, performance… però sobretot un crit de queixa. No es pot callar davant d’un centenar llarg de mortes cada any en mans de mascles amb testicles en lloc de cervell. N’hi ha aprou fent un minus de silenci davant l’ajuntament? Agnès Mateus i Quim Tarrida han bastit un espectacle en que l’actriu parla sense embuts. És una força de la naturalesa que parla i es mou amb una potència i velocitat increïbles i quan fa un repàs sintètic de les heroïnes dels contes et descollones, però quan treu la llista d’assassinades se’t fot el melic a lloc. Espectacle brutal que ningú s’hauria de perdre. Crítica completa » https://bit.ly/2HPupQd

És una de les obres més elogiades d’aquesta temporada, però a mi m’ha semblat fluixa, amb una primera part pesada i la segona meitat amb un plantejament que m’ha semblat resolt en fals, però que no puc explicar per no fer un spoiler, que és una cosa quasi tan lletja com votar Ciutadans. Ho deixo aquí. Crítica completa » https://bit.ly/2Ktyzeq