Josep Maria Ribaudí i Martí

Sinó interpretar, i això vol dir quelcom més que vocalitzar el que hi ha escrit al pentagrama. Interpretant-la la música es transmet en la seva totalitat i arriba allà on ha d’arribar; digueu-li cor, estómac o espinada. i com s’aconsegueix això? Per començar es necessiten bons temes i que el que els interpreta els entengui i els faci arribar. Una vegada vaig veure al Julio Iglesias cantant tangos com si fóssin la Gwendoline, i com a mariconada va quedar sublim. Aquí la Virgínia Martínez, amb l’ajut de Dani Campos al piano i responsable dels arranjaments, junt amb el Xavi Casan com a director artístic han aconseguit que veiéssim i sentíssim la Liza Minnelli, i d’això es tractava. Bravo     […]

Jo no ho tinc tan clar. Sembla que no passa res, però segur que han passat moltes coses, doncs per començar aquesta parella de dones viuen en un lloc inhabitual. Una mena de refugi, un campament als «afores de la urbs»? Hi ha hagut una guerra? de les de a hòsties o als despatxos financers? A ells ara els que els preocupa és si han de fer alguna cosa o quedar-se «afora» sense fer res i que les coses segueixin així. No és cap decisió fàcil. Tot i així no ha estat un mal dia; han aconseguit dues pomes, de veritat, fins i tot semblen de cultiu biològic.       Crítica completa » http://bit.ly/2nNcnUU

Sí, mala sort quedar-se vídua la mateixa setmana que l’ex-honorable Jordi Pujol confessa que té un cuento corrent a Andorra, tan convergents ella i el su home a.c.s… Sort que encara li queda la Núria Feliu que la manté dempeus. El molt puta de Marc Rosich ha escudellat en la caiguda de Pujol i l’orfandat en que ha deixat a part del país. Potser un excés de personatges, però situacions genials. la carta a Jordi Pujol d’antologia.       Crítica completa » http://bit.ly/2p1OWrl

  Aquest és un dels gags (molt bo) que aquest xicot nascut en un poble de Murcia explica per explotar dos trets que ell destaca de la seva persona: nascut en un poblet del sud i homosexual, maricón, com diu ell. Sense embuts i fotent la directa, perquè el gènere s’ho mereix. Jo no sóc de monòlegs de riure, fins ara no m’he assabentat del que era una Stand Up Comedy, i per això em costa de valorar aquesta feina, Avui he rigut molt, però sóc incapaç de dir res més, i per això la valoro just en la meitat del aplaudiments. Quan d’una cosa no hi entens, val més no pontificar.     Crítica completa » http://bit.ly/2ptc94l

Doncs sí, l’Espai Lliure pelat, només amb una p… cadira, això sí, amb una il·luminació de luxe. Com es poden suggerir tantes coses només encenén i apagant llums? Pregunteu-li al Raúl Baena. L’obra hauria de ser àrida i rasposa com un fregall d’espart, ja que va del naixement i creixement del capitalisme espanyol, però aquest fill de dibuixant incisiu ha resultat ser un creador del mateix calibre que el pare: incisiu i rebuscador com un sense sostre entre les deixalles de la política espanyola de l’últim segle. Interesantísim plantejament i una posada en escena notable. Els dos intèrprets, nota alta.       Crítica completa » http://bit.ly/2oMbubd