Josep Maria Ribaudí i Martí

Sí, Wasted és una obra mestra que per motius que alguns no comprenem (o potser comprenem massa) ha caigut de la cartellera del Grec i s’ha hagut de buscar la vida en sales alternatives. Gràcies Ateneu Popular de 9 Barris per aixoplugar-la. És una peça que hauria de veure qualsevol persona mínimament «teatrera» per la seva qualitat literària, l’interpretació dels Intimsproduccions sota la direcció magistral d’Ivan Morales i el missatge (tot i que negatiu) que ens deixa. Busqueu-la allà on la facin perquè val molt i molt la pena. Va triomfar a Tàrrega i ara ho hauria de fer a tot Catalunya, colló! Crítica completa » http://bit.ly/1SVol6o

Però boníssima, una peça que et deixa embadalit tot i que vas pensant «però que cony estan fent?» perquè està completament fora del corrent. Oblideu-vos del planteamiento, nudo y desenlace. L’escriptora seriosa (amb bigoti) està desdoblada perquè la seva ànima està «fora» i és frívola, guapíssima i tot el dia veu Pretty Wooman. El pare li dona sempre el mateix consell i la mare només passa l’aspiradora fent neteja. I l’assassí esquarterador, i la gata, i l’ant que parla i els que miren fòrmula 1? Hostitu, no continuu. Aneu-la a veure, que cadascú s’espavili i en tregui les seves conclusions… però no us la perdeu! Crítica completa » http://bit.ly/1pVeYYV

Una performance de circ… o teatre… o el que sigui digne de veure’s. El mite de Sísif passat per Camus i per la fantasia dels seus creadors, però fidel, molt fidel tan al que ens va relatar Homer a l’Odissea, com les especulacions del Nobel francès, que es deixà anar a gust. Una lectura àmplia servida per un atleta impecable i incansable, i a la vegada clown, mut, impàvid que no s’immuta per a res. S’ha de tornar a pujar la pedra per la vessant de la muntanya? Doncs som-hi. Anava a escriure no us la perdeu, però avui era l’últim dia, cagumcoi. Crítica completa » http://bit.ly/1SfuMgW

Però genial. Un home fet merda en una sala d’espera. Que hi fa? I de què es queixa contínuament? Perquè crida contra tothom quan està sol? L’escolta algú? Doncs no, i quan la sala s’il·lumina més àmpliament ens adonem que l’únic que hi ha present és un cadàver damunt una taula de fer autòpsies. Colló! Però ell, que és el pare del mort no es pot aturar. Anirem entrant en el tema lentament, feixugament… tràgicament. Excel·lent adaptació i direcció d’un Jordi Prat i Coll magistral que ha portat a Oriol Genís a l’excel·lència. Val la pena no perdre-se-la. Fins el 17 d’abril. Crítica completa » http://bit.ly/23cWjtZ

He seguit la vida d’aquestes cinc germanes d’un poble irlandès dels anys 30, que portaven una vida estreteta per culpa del que diran, de la repressió i el guardar les formes, tot i que elles es voldrien alliberar amb coses tan simples com acudir al ball de agost per celebrar la collita… però que hi faran cinc dones solteres sense parella? Ferran Utzet ens ha servit un magnífic retaule d’aquella societat, ajudat per una posada en escena magnífica, ajudat d’una molt bona il·luminació i un vestuari exacte. Bravo! Crítica completa » http://nubr.co/VONWY6