El desguace de las musas

23/03/2019

Què queda quan l’oasi de l’art es seca?

No recordo on vaig llegir que “s’ha de veure un espectacle de La Zaranda com a mínim un cop a la vida”, i El desguace de las musas és la prova que ho confirma.
L’any passat ja ens van deixar meravellats amb l’espectacle Ahora todo es noche, on visibilitzen als invisibilitzats. Ara, amb el seu nou espectacle ens proposen viatjar a un final, anar a la desapareguda Bodega Bohèmia de Barcelona, on “el crostós cortinatge de lluentons desprèn tuf de suor i desinfectant, i la ganyota de la mort s’oculta rere el maquillatge barat.
El duo Eusebio Calonge (dramatúrgia) i Paco de la Zaranda (direcció) construeixen els fonaments d’aquest local que es precipita a la destrucció. Sis personatges conviuen entre la decadència, comparteixen les seves misèries i els seus somnis perduts. Un escenari que fa temps que no irradia llum, i uns artistes que ja l’han perduda.

El desguace de las musas és el buit quan la flama de l’art s’esgota, quan tot s’acaba, i tot arriba a un final. El muntatge de la reconeguda companyia andalusa ens torna a deixar amb un malestar intern. L’escenografia, tan desoladora com el que s’explica; els personatges, tan miserables com les seves vivències i la dramatúrgia i la direcció creen un punyent mirall sobre el valor de la cultura.

Teníem moltes ganes de tornar-nos a submergir en el decadent univers de La Zaranda, on la mort, la vellesa i la infelicitat dels fracassos són les arrels principals de les seves creacions. La barreja de tots els factors que aquesta companyia posa sobre l’escenari té una sensibilitat que les paraules es queden curtes. El seu llenguatge, tant personal com colpidor, és la veu d’un teatre íntim i compromès, o com molt bé ells diuen: teatro inestable de ninguna parte. Els sis intèrprets fan un treball excepcional en el desenvolupament dels seus personatges, i ens mostren un grup d’artistes despullats en el seu declivi. Un treball guiat per una minuciosa direcció on res està perquè sí, on tot està perfectament calculat i mil·limetrat.

El desguace de las musas és el retrat apocalíptic del valor de l’art en una societat que n’és dependent, i el buit que es crea dins nostre quan aquest marxa.


Todo lo que necesitas para ir al teatro

El desguace de las musas

El desguace de las musas

Gabino Diego protagoniza El desguace de las musas, un espectáculo dirigido por Paco de la Zaranda. Una alegoría inspirada en la desaparecida Bodega Bohèmia.

Sinopsis

El costroso cortinaje de lentejuelas desprende pestes a sudor y desinfectantes. Las notas musicales se esparcen por la penumbra mal ventilada antes de diluirse en el fondo de los vasos. Bajo los focos que desparraman azul noche, el diezmado coro de vicetiples ensaya una rudimentaria coreografía. Pereza de albornoces, chándales y mallas remendadas, aderezados con boas desplumadas, brillantes baratijas y acoples de micrófono. Carnes yertas que entierran  tantos deseos, miradas desnudas que saben de tantos ocasos. La mueca de la muerte oculta tras el maquillaje barato. En el espejo del camerino, rodeado por bombillitas fundidas, quedó escrita con pintalabios la verdadera historia, dónde el género frívolo se convierte en trágico.

Allí se refugian estos restos de coristas, vedettes desfondadas, ruinas de caricato, agonía y furor  de una cultura, a la hora de cierre, la nostalgia bailando en la penumbra, el momento en que las sillas se colocan sobre las mesas.

Inspirada en la desaparecida Bodega Bohemia de Barcelona, es esta la alegoría de una cultura apuntalada, que espera su desplome, situada en un antro lúgubre infestado por las ratas que asoman a nuestros trabajos,  dónde un núcleo de artistas aislados y contracorriente resisten, agotados, entre la resignación y el encono, sin ningún heroísmo, más bien a merced de una época que renuncia a lo poético.

Fotos + fotos

El desguace de las musasEl desguace de las musasEl desguace de las musasEl desguace de las musasEl desguace de las musas

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • JOSEP OLIVA SASÉ
    12345

    Ahir vaig assistir al Romea a l’estrena d’aquesta obra de la companyia La Zaranda escrita per Eusebio Calonge i dirigida per Francisco Sánchez (Paco de La Zaranda). Encara que segons Calonge es va inspirar en l’antiga Bodega Bohemia del carrer Lancaster, no recrea la història d’aquesta sala, sinó que el lloc on transcorre és simbòlic i podria ser qualsevol racó d’Espanya o del món. Ens parla de decadència. De la decadència d’uns personatges que al seu dia van poder ser i no van ser o que van ser i ja no poden ser, que estan al límit de la vida i es neguen a acceptar la realitat, malvivint perquè a més no tenen altres recursos, en el lloc que en el seu dia els va donar moments de glòria i on el gènere frívol esdevé tràgic. De la realitat dels fets es poden treure un munt de reflexions però a mi concretament, i em fa mal dir-ho perquè La Zaranda és una de les companyies de fora de casa nostra que més admiro, m’ha avorrit solemnement. Lenta en molts moments però sobretot repetitiva molt repetitiva s´ em va fer interminable. La interpretació en canvi magnífica tant la dels actors de la companyia, Francisco Sánchez, Gaspar Campuzano i Enrique Bustos com les incorporacions que han fet per a aquesta obra, Gabino Diego, Inma Barrionuevo i la soprano Mª Angeles Pérez-Muñoz, però això només, no val. Espero oblidar-ho aviat i quedar-me amb La Zaranda que sempre m’ha entusiasmat.

    13/03/2019
  • JOSE GABRIEL DEL VIEJO
    JOSE GABRIEL DEL VIEJO
    12345

    Compré entradas para esta obra porque me gusta arriesgar e intentar ver cosas que en un principio no me llaman la atención.
    Pero creo que a apartir de ahora voy a seguir mi instinto y no me voy a dejar llevar. Sin duda es la obra que menos me ha gustado de toda la temporada.
    Ni siquiera el reclamo de Gabino Diego en el elenco ha conseguido que sienta un poco de simpatía por la obra.
    Una obra que nos muestra la decadencia de la Bodega Bohemia de BCN. En su tiempo lugar de teatro y varietés de gran éxito y que ahora nadie visita.
    Solo los antiguos fantasmas de sus actores aún pululan por el lugar intentando recordar sus años de esplendor…
    Sinceramente he pasado vergüenza ajena. Interpretaciones sobreactuadas, dos señores haciendo de maricas plagiando a Los Morancos y un Gabino Diego sin gracia han acabado con mi paciencia.
    Y para rematar… en los aplausos los actores saludaban mirando a la pared del escenario. Ni siquiera han tenido la molestia final de girarse para agradecer al público que se hayan tragado semejante tostón…

    06/03/2019

Artículos relacionados