Carla Rovira: Màtria

22/06/2019

Esperança i perseverança

Sempre m’han agradat molt les peces de teatre documental perquè crec que en les històries reals hi ha quelcom molt sincer i amb ganes de ser dit, però el que ens hem trobat a Màtria ha sobrepassat totes les nostres expectatives: un projecte que remou les entranyes i ens qüestiona qui escriu la història, quina part s’oblida i, sobretot, què hi ha rere els llibres d’història.

Carla Rovira (qui ja recordàvem d’AÜC) uneix forces amb la seva família per parlar-nos d’una cosa tan personal com la seva investigació per la recuperació del cos desaparegut del tiet de sa mare, perdut durant la guerra civil. Una indagació en la història oblidada, les víctimes de la guerra civil, un acte de generositat i valentia cap al públic, per compartir junts aquest viatge de recerca i esperança.

El muntatge parteix del document a escena, però tot i això el seu format és molt original, sorprèn i fins i tot arriba a ser irònic. La dramatúrgia i direcció de la Carla juga amb desconcertar al públic i treure’l del seu lloc habitual de confort com a espectador, generant debats al final de la funció. Màtria és un espai circular, de debat i reflexió, on seure junts i veure’ns les cares mentre posem al centre de les nostres mirades allò del que volem parlar. No és un espectacle en el qual mirar passivament i prou, sinó un espai incòmode on deixar-nos interpel·lar i no ignorar el que passa al nostre voltant.

La participació de l’Angela Pitarch m’ha robat l’ànima, he pogut veure en ella molts anys de càrrega i silenci i que gràcies a la voluntat de la seva filla (la Clara) aquest silenci ha pogut ser trencat, si més no, compartit. En Marc Naya, per mi, ha sigut el contrapunt a tot això, humil i amb ganes de col·laborar, és amb qui simpatitza el públic.

Vull fer menció al vídeo final de l’espectacle, punyent i realista, sincer, transparent… una galleda d’aigua freda després de vuitanta minuts de funció.

Màtria no ens deixa caure en l’oblit, perquè la història la formem entre nosaltres. Màtria ens fa veure que les víctimes de qualsevol guerra som nosaltres i que davant l’oblit: el record, la unió i la força de voluntat són les millors armes per combatre’l.


Todo lo que necesitas para ir al teatro

Carla Rovira: Màtria

Carla Rovira: Màtria

Carla Rovira construye en Màtria un espacio escénico para reivindicar la Historia, reapropiarnos de ella y generar un espacio de debate colectivo para narrar el silencio.

Sinopsis

Como encarar la memoria familiar en un Estado forjado en el olvido? ¿Cuál es el legado familiar de las heridas de la Guerra Civil? Y cuál es el papel que juegan nuestras madres? Enrique Isart Alonso murió fusilado por el Franquismo el 14 de agosto de 1939 en Cartagena. Dejó una carta escrita con un mensaje a su madre Virginia Alonso. Su cuerpo permanece desaparecido desde esa fecha, en uno de los tantos márgenes en que se ha construido la Transición “ejemplar” del Estado Español.

Vídeo

Fotos

Carla Rovira: MàtriaCarla Rovira: MàtriaCarla Rovira: Màtria

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • s
    s
    12345

    me gusto mucho,explica un caso real de la guerra civil de una manera muy didactica y amena,fuimos dos y nos encanto.Gran propuesta de esta pequeña compañia¡¡¡¡seguir asi¡¡¡

    28/06/2019
  • BEATRIZ SORIA
    12345

    Quan Celaya va dir que la cultura és un arma carregada de futur va ser pq sabía que, un día, una família es decidiría a aixecar-se plegada i dir prou amb una obra de teatre que trasvalsa el cor, la ment i el cos. Narració exquisida del pq davant del feixisme i davant la injustícia hem de ser un col·lectiu. Impressionant valoració de com, potser sense voler, vas buscant una resposta i oblides preguntar a algú que també ha sofert, com li va anar. I ganes ! Ganes d’aixecar-se a dir prou.
    Ps: mai havia pensat en com i quant cobraven les sales. Ara ho preguntaré. Gràcies, gràcies, gràcies per la sacsejada!! Tothom ho hauria de veure!!

    22/06/2019
  • Josep M. Badia
    12345

    Deixant de banda les bones idees i la generositat del text, la direcció no funciona. Mancada de ritme, l’obra passa d’una escena a un altra, d’una idea a una altra, sense voluntat de continuitat. I la manca d’experiència interpretativa d’algun actor o la intervenció del públic llastra unes performances ja de per si massa llarges

    17/11/2018

Artículos relacionados