Per què encara representem Shakespeare?

Rubén Garcia Espelta

Per Sem Pons / @semponspuig

Què té William Shakespeare perquè, 400 anys després de la seva mort, continuï sent tan representat? En aquest Festival Grec hi ha cinc produccions diferents que formen part de l’univers shakespearià, dues de les quals són de Parking Shakespeare, una companyia que enguany compleix deu anys fent espectacles del dramaturg anglès.

Com que jo no tinc la resposta a la pregunta, he decidit anar-la a buscar a la boca dels qui protagonitzen aquesta (enèsima) onada d’amor teatral cap a Shakespeare.

Imatge promocional de ‘Les feres de Shakespeare’ de Pirates Teatre, al Onyric Teatre Condal

QUÈ TÉ SHAKESPEARE QUE NO TINGUIN LA RESTA?

Ens parla de la condició humana, i la condició humana no ha canviat, en aquests segles. L’ésser humà es continua movent pels mateixos instints, amb els mateixos objectius. Es continua enamorant, continua volent poder. Els sentiments són els mateixos; el que varia és l’embolcall”, diu Pep Garcia-Pasqual, director de Parking Shakespeare. Israel Solà, director de Titus Andrònic, hi coincideix: “Quants poetes, quants artistes, quants pintors s’han basat, conscientment o inconscientment, en el que Shakespeare va fer? Quan el llegim no ens hem de quedar en la sociopolítica de la seva època; enfocar-ho així seria fer-ho des d’una mirada només historicista. Shakespeare té una vàlua literària, és patrimoni fundacional, en com tracta qüestions tan humanes com la gestió de la venjança, de l’odi, de la por, de la mort, del poder”, diu. “És com Joc de trons; per això la gent s’hi enganxa”, afegeix David Espinosa, creador, director i intèrpret de Much ado about nothing.

Carla Rovira, que dirigeix L’amansi (pa) ment de les fúries, discrepa: “Allò que el discurs de Shakespeare és universal és una gran mentida. Discursos com el feminisme, l’LGTBI o l’anticolonialisme permeten que la nostra societat sigui més àmplia i que els grups normatius es trenquin. I el vell concepte d’universalitat provinent de l’home cis blanc i hetero de classe benestant, cada vegada ens l’estem carregant més”. Sílvia Albert, actriu afrocatalana, i protagonista de l’espectacle, afegeix, per la seva banda, que “Shakespeare és l’eurocentrisme pur”. “Si després de 500 anys continuen sent vigents les seves obres, és per preocupar-nos i preguntar-nos quines altres històries no hem estat escoltant”, opina.

Parking Shakespeare representarà dins dels Grec 19 dues obres: ‘Titus Andrònic’ i ‘L’Amansi(pa)ment de les furies’

ALESHORES, PER QUÈ EL CONTINUEM FENT?

Shakespeare és el cànon, és la base del teatre occidental”, diu Carla Rovira. “Però hem de preguntar-nos: per què? Podem rebatre-ho? I jo crec que sí, que val la pena repensar aquest relat des del mateix Shakespeare, fotre’ns directament amb la nostra base cultural, carregar-nos-la des de dins”. Bàrbara Mestanza, coautora de Richard III and they’ve never heard of love, hi està d’acord. “Té sentit fer Shakespeare, però no en té no revisar-lo. Anne Bogard (dramaturga nord-americana) ja ho diu: no és el mateix fer ‘Romeu i Julieta’ a la Barcelona del 2019 que a la Barcelona preolímpica, i a la Mina. Qui és l’emissor, com és el missatge i qui el rep condiciona totalment el que fem artísticament. Si no té sentit fer una obra com es feia fa un any o fa deu, com en pot tenir representar un Shakespeare com es feia fa segles? La societat canvia sense parar. Si presentes una obra igual que quan es va crear, qui la rebi no l’entendrà igual. La nostra feina, com a creadores, és reentendre els clàssics, sigui Shakespeare o Lorca, i reinterpretar-los”.

En la mateixa línia, David Espinosa, creador, director i intèrpret de Much ado about nothing, apunta: “És molt còmode fer un Shakespeare sense arriscar-se. Si mantens el text d’una manera fidedigna, tindràs èxit assegurat, ja que el públic hi continua connectant per un sentiment gairebé infantil, el de voler veure repetides vegades el mateix. Repetir és una zona de confort tant per al creador com per a l’espectador, que no el qüestiona en res. I a mi, com a creador, això no m’interessa; jo m’estimo més fer evolucionar un text, crear una novetat, no repetir fórmules”.

David Espinosa representa una particular visió de l’obra ‘Much ado about nothing’ de Shakespeare a La Vilella

Un altre gran coneixedor de l’autor anglès és Adrià Aubert, que dirigeix Els Pirates Teatre a Les feres de Shakespeare.Tornar als clàssics ens permet conèixer i entendre d’on venim i per què fem el teatre que fem. I fer un clàssic et permet conèixer millor el teu estil com a creador i t’ajuda a trobar una nova mirada per a quan t’acostis a un text contemporani. Shakespeare ens agrada pel llenguatge que té. En el teatre contemporani no es valora prou el llenguatge, i Shakespeare té una gran riquesa de llenguatge, d’expressions, es permet fer jocs amb la paraula. I té una gran musicalitat, i a companyies com Els Pirates, que també venim de la música, ens permet treballar de manera musical els seus textos”, explica Aubert.

The Mamzelles Teatre passen pel seu sedàs el Ricard III de Shakespeare al Teatre La Gleva

JUGUEM A IMAGINAR-NOS UN NOU SHAKESPEARE?

Trenquem-lo en mil bocins i fem-ne alguna cosa nova. Com que igualment es continuarà fent, almenys actualitzem-lo respecte als rols que s’hi representen i qui interpreta aquests papers. A Europa ja hi ha experiències de companyies de persones negres, fins i tot només d’actrius negres, que representen Shakespeare. O qui sap, potser només dones, de totes les procedències. Per què no podem fer-ho, aquí?”, diu Sílvia Albert. “Els textos de Shakespeare són masclistes. No podem pretendre que no sigui així: ja tenen més de quatre segles. Sí que hi ha personatges femenins forts, però representen estereotips patriarcals, se les ridiculitza. I, com a dones, estem fartes de fer sempre els personatges de ‘les partenaires’. Si volem ser el dolent de la pel·li, el Padrí, el mafiós de la Gomorra… per què no podem fer nosaltres de ‘Ricard III’?”, es pregunta Bàrbara Mestanza. I Adrià Aubert planteja: “Com haurien estat els seus textos si l’homosexualitat hagués estat acceptada aleshores o si la dona hagués tingut un paper més predominant en moments històrics determinats? Podem jugar a imaginar-nos-ho”.





 

Escrito por
Rubén Garcia Espelta TWITTER

Periodista y gestor cultural. Responsable de contenidos editoriales de TeatreBarcelona.com. Ha trabajo en medios como Catalunya Ràdio, El Periódico de Catalunya, La Xarxa, Ràdio 4 o Rac1.

Artículos relacionados
La fábula de la prosperidad

La fábula de la prosperidad

Después de unos años combinando proyectos propios con encargos, el director y dramaturgo Iván Morales, finalmente, ha podido levantar una idea que tenía desde hace 5 años. El reto no […]

Comentarios
Sé el primero en dejar tu comentario
¡Enlace copiado!