Victòria Szpunberg: Amor mundi

Amor Mundi es una historia irreal que podría ser verídica. Una maestra cercana a la jubilación había luchado por una escuela pública de calidad. Había seguido las enseñanzas de Rosa Sensat y había sido atrapada por el sueño de muchos enseñantes sobre la docencia innovadora, reformadora e integradora, ilusión colectiva en la Catalunya de los años 70 de la cual formaba parte nuestra protagonista.

Años más tarde se encuentra atrapada en un hecho que ni ella misma se puede explicar, no lo justifica ni defiende pero la han ganado las emociones, los sentimientos se han colocado por encima de la razón y se ha tomado la justicia por su cuenta ante el comportamiento agresivo y destructivo de una adolescente en lugar de dejar trabajar al razonamiento pausado y reflexivo que tanto había defendido.

Es una obra sobre el mundo de la enseñanza pero también sobre la difícil relación de los maestros con los alumnos, la introducción de las redes sociales y la utilización de las mismas para publicitar unos hechos y crear “influencers” con millones de seguidores

Se notaba que entre el público había gente del ramo que se reía de los sutiles códigos y de las irónicas palabras de la maestra.

Al principio no entendí demasiado la incorporación de la larga entrevista de la filósofa Hanna Arendt en medio de la función. Había visto hacía poco tiempo la película que lleva su nombre sobre el juicio de Eichmann y también tenía presente la entrevista proyectada. Después pensé que Arendt defendía el pensamiento crítico y lo exigía a los profesores universitarios. La politóloga defendía también la necesidad de una política que garantizara “el derecho a tener derechos”. La protagonista de Anima Mundi es crítica con sus actos y defiende el derecho de los alumnos al tiempo que lo razona.

La autora y directora de la obra Victoria Szpunberg ha escrito una pieza muy actual y sobrecogedora y nos hizo pensar en la facilidad de encontrarte inmerso en una situación que hubieras criticado.

Marta Angelat, premio Butaca de Honor a los Premis Butaca 2018 está esplendida y pudimos comprobar que se merece tal galardón. Ana Calpe interpreta sobradamente el papel de mujer joven que esconde un secreto no desvelado hasta el final, y Blanca Garcia-Lledó corona el terceto femenino con un movimiento y una alegría que contrasta con el sufrimiento de las otras dos mujeres.

Los elementos externos a la escena: las grabaciones de la entrevista a Hanna Arendt y la niñas/niñas justificando su falta de presencia en el escenario o cantando una canción de moda, así como el reparto innecesario de pan entre el público hacen perder un poco el hilo de la historia.

Aun así, es un trabajo muy bien hecho que merece la pena disfrutar.

Un text de Victoria Szpunberg que reflexiona sobre la moralitat i l’altruisme a través d’una mestra que s’enfronta a un fet que ha capgirat els seus principis ètics i pedagògics.

Victoria Szpunberg (Buenos Aires 1973) és autora teatral i professora de dramatúrgia a l'Institut del Teatre i a l'Escola Superior de Coreografia de Barcelona. Autora de molts textos del que nosaltres hem pogut veure entre d'altres "La màquina de parlar" (Maldà, 2017) (vegeu la ressenya) o "L'onzena plaga" (Espai Lliure 2015) (vegeu la ressenya).

L'obra parteix de la voluntat de parlar d'un tema rabiosament actual, la pedagogia i la nova concepció més humanística de l'educació, dels pros i contres dels nous sistemes d'ensenyament. Fins a on arriba la sobreprotecció que envolta els nostres fills ?

El segon punt de partida té a veure amb la filòsofa Hannah Arendt i el seu concepte d'amor mundi (que dóna títol a l'obra), estimar el món i poder fer el bé com un acte radical, estimar els altres sense fer-los mal. La importància i alhora la dificultat, d’estimar el món.

AMOR MUNDI és un viatge teatral a través d’algunes de les preguntes que pares, mestres, joves i adults ens fem en relació amb la pedagogia i als clarobscurs de la moral.

L'obra comença amb un flashback quan l'Aurèlia ens explica, amb ulleres negres i un bastó blanc, que ha estat apartada de l'ensenyament per un fet puntual amb una alumna. Una ferma i convincent interpretació de la Marta Angelat.

L'arribada de la seva neboda, una formal i continguda Aina Calpe, inicia el diàleg que ens anirà descobrint els fets que han desencadenat tot, i al mateix temps ens dibuixa l’entorn familiar en el qual viuen. Ella, la Maria, ha d’aconseguir fer realitat els somnis dels seus progenitors. Però on queden els seus propis somnis?

Una monitora del pati, una noia jove sense una formació especifica en el camp de l'ensenyament, intenta ajudar i aportar la seva visió fresca i desinhibida del que ella va viure i veure. Una interpretació fresca i explosiva de la Blanca Garcia-Lladó que ens ha sorprès també, quan en les primeres escenes, semblava talment una criatura de set-vuit anys evolucionant com un petit salvatge entre les taules de l’aula.

L'obra té una narrativa fragmentada, que segons han comentat les actrius, dificulta la feina d'interpretació, un plantejament contemporani en la posada en escena on juguen un paper fonamental l'espai escenogràfic de Max Glaenzel, el so de Lucas Ariel, la il·luminació de Paula Miranda i el vídeo de Joan Rodon.

Interessant l'aportació videogràfica de la nena que havia estat seleccionada en el càsting i ha quedat apartada pel fet que la normativa exigeix que els menors d'edat no puguin actuar en dues funcions consecutives. No tan interessant, per nosaltres, l'escena de l'entrevista a l'Hannah Arendt que ens han ofert mentre menjàvem pa, amb les tres actrius en silenci al voltant de la taula.

Una proposta que ens ha agradat força i que donaria per parlar moltes hores sobre l'ensenyament, l'assetjament escolar, les aspiracions personals i l'estrès col·lectiu.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ