Un tret al cap propone una historia tierna y amarga a la vez, interpretada por tres personajes femeninos (Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins e Imma Colomer) que nos hablan de las distintas formas que toma la censura tanto en el ámbito público como en el privado. Esta creación del dramaturgo Pau Miró toma la forma de un thriller periodístico que, sin embargo, no renuncia al humor ni a mostrar los aspectos más íntimos de los personajes protagonistas. Esta propuesta se estrenó en el Grec 2017 Festival de Barcelona.

Sinopsis

Tres mujeres forman un triangulo encabezado por una periodista demasiado incómoda para el diario en el que trabajaba y que la acaba de despedir. La acompañan en escena su hermana, que sólo quiere disfrutar de los últimos años de su vida en plenitud, y una víctima que exige que su caso salga a la luz pública. Las tres han ido a parar a un callejón sin salida del cual sólo podrán salir diciendo aquellas cosas que son tan difíciles de decir…

Duración:
80 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 10

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Sí, però no

Pot ser perquè me n’havien parlat tan bé, que m’esperava molt més d’aquesta proposta. Estic totalment d’acord en que totes tres actrius (Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins i Imma Colomer ) fan una feina excel·lent, sobretot l’Imma Colomer , que últimament no deixa de sorprendre’m positivament. Estic d’acord que en Pau Miró fa una feina de direcció molt acurada. Estic d’acord que l’escenografia , il·luminació i posada en escena són fantàstiques. Però que voleu que us digui, a mi no m’ha acabat de convèncer.

La proposta d’aprofundir sobre l’ètica periodística, i mostrar-nos la seva part més obscura , com poden ser els interessos personals, la manipulació de les notícies, la falta d’escrúpols i l’ambició dins el món periodístic (aplicable a qualsevol feina), m’han semblat molt interessants, però no lo suficient per sortir satisfeta d’aquest muntatge. La veritat és que al final se m’ha fet un pel llarga i avorrida.

Alguna cosa m’ha fallat i no sé el que ha estat.

30/09/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Tres formes d’enfrontar els problemes

Tres actrius a l'escenari, tres formes d'entendre la vida. De rerefons la honestetat al periodisme. Un text on trobem barrejats el thriller, la comèdia i el drama. Una reflexió sobre el concepte d'ètica professional i personal.

Emma Vilarasau, amb una perfectíssima interpretació, en el paper antipàtic i ple de supèrbia que li ha tocat. És una periodista de reconegut prestigi que fa 20 anys que està treballant en el mateix diari i té un blog d'opinió personal. Les coses canvien, l'edat no perdona i ella és acomiadada. Injustícia ?, incomprensió i rabia. A ningú l'interessa el que li ha passat ni el que farà a partir de l'acomiadament.

Imma Colomer, extraordinària interpretació de germana gran, un personatge que desprèn empatia entre el públic des del començament de la representació. Ella és escriptora de contes infantils i com diu "per sort" li han comprat els drets i pot viure tranquil·la. Li han diagnosticat una malaltia degenerativa. S'ha convertit en un "iogurt amb data de caducitat". Han estat distanciades durant molts anys.

Creiem que sovint els espectadors, però sobretot els que valorem d'una manera o d'un altre els espectacles que veiem, caiem en el parany de confondre la simpatia del personatge que es representa, amb la qualitat de la interpretació que realitza l'actor o actriu.

Mar Ulldemolins és la tercera actriu a l'escenari, en aquest cas ens ha costat força "creure-la" en la seva interpretació ... o potser això té a veure en que el seu paper és el més desagraït dels tres. No té feina i busca l'ajut de la periodista d'èxit, es presenta com una víctima que demana que el seu cas surti a la llum.

Pau Miró és l'autor del text i el director de la proposta. Planteja el tema del periodisme focalitzat en la forma d'explicar les notícies, passant per sobre de la seva autenticitat. El periodisme enfocat a l'espectacularitat del dolor, provocant alarmisme i por. Pau Miró considera que vivim en un estat de pànic generalitzat provocat per aquesta forma de periodisme, i això està avocant a la societat al conservadorisme i generant una necessitat de protecció.

Per nosaltres, és potser aquest punt de la proposta el que queda una mica desdibuixat, ja que s'anomenen i es parla de la forma de fer periodisme, però no conclou res i acaba deixant preguntes sense respondre...

Qui és responsable?, el diari o mitja de comunicació que vol les notícies així?, el periodista que vol notorietat?, nosaltres, receptors de les notícies, que ja ens està bé i ens conformem amb aquest tipus de periodisme?

Ens hem quedat amb la història de tres dones, tres formes d'enfrontar els problemes i en allò que no es diuen, allò que queda amagat per no veure-ho i que entorpeix l'autenticitat de les relacions.

El to realista i la naturalitat dels tres personatges ens ho fa molt proper i veiem reflectides en elles actituds o situacions viscudes.

Una trama ben construïda amb un gir final que ens ha sorprès.

Per nosaltres una obra rodona, que recomanem.

Si voleu veure la nostra valoració original, només heu de clicar AQUÍ

26/07/2017
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Del interés general al íntimo y privado

Pau Miró es quizás uno de los veteranos dentro de lo que se llama la nueva dramaturgia catalana, y no tanto por su edad sino porque desde su primer texto se convirtió en una voz propia y reconocida dentro del ámbito teatral. Han pasado años y muchas obras, algunas de ellas más exitosas que otras, pero en Un tret al cap se nota una madurez temática y expositiva que presagia grandes textos en un futuro muy próximo. A partir de la historia de tres mujeres con un presente complicado, se analizan temas como la ética periodística y también la ética que ejercemos en nuestras vidas privadas, llena de autocensuras y conversaciones aparcadas. Es cierto que la obra tiene varias partes, pero creo que la estructura está muy medida y resulta efectiva para darnos lo que el autor quiere en cada momento. En este sentido, cabe decir que partimos de pequeños monólogos que nos llevan a una parte expositiva más larga, donde el conflicto queda perfectamente explicado. Pero también tenemos algún flashback y un par de epílogos separados que cierran con mano experta una historia que va del interés general a un interés personal y privado.

El gran mérito de la dirección, también de Miró, es la gran credibilidad que desprenden el espacio y los personajes, aunque algún giro de la trama se lo ponga un poco difícil. También es mérito, claro, de las tres actrices elegidas. Emma Vilarasau trabaja muy bien con Miró (ya habían coincidido en Victoria la temporada pasada) y demuestra que cuando controla sus personajes todo resulta más efectivo. A Mar Ulldemolins le toca bailar con el personaje más antipático, pero sale bastante airosa… como casi siempre. Y por último, mencionar a Imma Colomer, que con un personaje emotivo y cálido como el suyo ha recibido muchos elogios, y seguramente también recibirá premios y una cantidad extra de aplausos. Vuelven en septiembre …
Traductor de Google para empresas:Google Translator ToolkitTraductor de sitios web

26/07/2017
Alba Cuenca Sánchez
Teatre Barcelona

Es queda en el titular

Una obra que parla de la crisi del periodisme. Com a punt de partida, és interessant. Ara bé, quan la reflexió que ofereix el dramaturg i director Pau Miró no va més enllà, quan no denuncia males pràctiques concretes, quan es queda en discursos didàctics sobre “aquest, el nostre ofici”, l’obra acaba limitant-se a una història superficial, que frega el titular sense entrar al contingut de la notícia.

Emma Vilarasau interpreta aquí una periodista freda i més aviat masculinitzada que acaba de ser despatxada després de més de 20 anys treballant en un diari. Amb un ego i una altivesa importants. Enmig del drama i la impotència, rep la visita d’una jove –interessant contrapunt el de Mar Ulldemolins, que comença amb un paper força semblant al de la tímida i eficient Carmen de Nit i dia per acabar sent molt més directa i bocamolla- que li demana ajuda per investigar un cas de corrupció. Enlloc de tractar el tema més a fons, la història es complementa amb la vessant personal de la protagonista, representada per una peculiar germana amb la que conviu i que només serveix per al lluïment de la sempre gran Imma Colomer.

El que podria ser un thriller, es queda amb un parell de girs molt previsibles i un discurs simple. Es fa difícil explicar-se sense fer spoilers (pocs misteris hi ha només falta que els desvetlli abans d’hora!) però el problema recau en que no es parla de què és el que ha provocat la crisi dels mitjans, ni de quina és la diferencia entre ara i abans, ni de com es pot millorar. Només es deixa palès que les coses van malament. Estructuralment, les converses entre els personatges es combinen amb monòlegs dirigits directament al públic, amb una voluntat fallida d’interpel·lar-lo. Poc a destacar també en la posada en escena, correcta i funcional sense ser especialment bella. L’audiovisual, la música, el piano... Petits apunts que serveixen més omplir que per complementar.

El més profund que hi veurem reflectit és la diferencia intergeneracional que es representa en el món professional. Una jove amb poca experiència i una dona amb massa. Dues maneres de viure el món laboral i unes condicions i expectatives molt diferents, que no obstant acaben desembocant en un mateix resultat: Les dues sense feina. Veiem aquí un mirall del dia a dia que aconsegueix, aquí sí, mostrar la incongruència imperant del moment actual.

Amb tot, l’obra no acaba de quallar. No s’entén ni el problema amb la manera de treballar de la protagonista, ni què és el que s’hauria de fer millor. Es queda doncs amb un espectacle que simplement es deixa veure, però que no provoca el qüestionament que hauria de provocar tractant un tema tan necessari i influent.

25/07/2017
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Reflexionant al voltant de l’ètica

La sala Beckett ens porta aquest Grec una proposta al voltant de l'ètica, apostant per una bona fusió de gèneres a través de l'encertada dramatúrgia d'en Pau Miró. De fet, no es planteja cap tema nou, però s'aconsegueix una obra interessant que integra diferents temàtiques i que les fa avançar com si fossin una sola, fent una reflexió al voltant de l'ètica professional i personal, que tot i ser diferents, s'integren en la persona a l'hora d'aplicar-les. Es tracta d'un text que explora el món interior de tres personatges, tot aconseguint presentar una bona triàngulació entre ells que permet mostrar cada personatge i fer trontollar el món interior de la protagonista. En aquest sentit, Miró aconsegueix un bon dibuix de personatges, els quals compten amb el suport d'una estructura sòlida que fa avançar la història de forma eficaç i a on la temàtica i les reflexions flueixen per si soles. Així, trobem una direcció precisa que aposta per la naturalitat, tant en la direcció d'actors com en la posada en escena, presentant-se transparent i sense artíficis de cap mena. D'aquesta manera, ens trobem a tres actrius al servei d'un text que ens ofereixen unes interpretacions en total sintonia amb una obra que esdevé força rodona.

08/07/2017
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Són dues obres diferents?

Per una banda tenim a Emma Vilarasau i Mar Ulldemolins defensant una història ben poc creïble: una joveneta inexperta intenta entabanar a una periodista que ja porta esperons, tipus Oriana Fallaci; com si es pensés que es mama el dit. De l'altra la germana de la periodista, Imma Colomer en estat de gràcia, que sembla que interpreti una funció apart. Llàstima que no l'hagin desenvolupat més la seva història, la relació amb el gat Muriel i una pila de coses que li passen o li han passat. Llàstima perquè amb ella l'obra rutllava. Vaja, que els hi ha robat la funció

Crítica completa » http:// http://bit.ly/2uVUouv

08/07/2017
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Periodismo y humanidad

Como pudimos comprobar recientemente en La treva dirigida por Julio Manrique, el periodismo es una profesión magnífica para hablar de algunas de las cuestiones éticas, profesionales y personales que más inquietan a la gran mayoría de seres humanos. De alguna manera, se trata de un oficio que conecta fácilmente con algunos de los conflictos, intereses, dudas y necesidades más universales de la sociedad occidental. Un tret al cap es una obra lo bastante inteligente y bien construida como para aprovechar estos elementos inherentes del subgénero en un cóctel donde encontramos momentos de thriller, comedia y drama social mezclados con gran habilidad. Protagonizada por tres excelentes actrices, Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins e Imma Colomer, dirigidas espléndidamente por Pau Miró, el tono realista que respira la pieza consigue que la historia fluya ágilmente y atrape el espectador desde el primer momento. Sólo un curioso giro de la trama principal cerca del final del montaje despista un poco, cerrando aquello que nos estaban explicando como eje principal para dirigir la atención hacia otro lugar. Este desvío resulta muy repentino pero sirve al autor y director para encarar como conclusión la parte más humana de los personajes, reconduciendo, así, la situación de manera brillante. Se trata, pues, de una interesante reflexión sobre la crisis del periodismo, la ética profesional y la censura en los ámbitos público y privado que, con unos diálogos más inspirados que no, en cambio, algunos de sus monólogos, convence, remueve, entretiene e interpela como cabía esperar de un espectáculo de estas características.

06/07/2017
Gemma Peiró

Qui diu que Pau Miró no ha renunciat a la comèdia en aquesta obra? Sí, hi ha renunciat, i no sé si és culpa del text o de la direcció… Quin munt de minuts d’evidències carregades de trascendència! Per la seva qualitat estètica i les seves línies, però, destaco el sofà i l’escriptori.

14/07/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Una obra sobre periodismo. Sobre la censura, tanto en lo profesional como en lo personal. Una historia de 3 mujeres: una periodista a la que despiden después de toda una vida dedicada al trabajo. La hermana de esta con la que tiene una relación de amor/odio y que encara sus últimos años de vida. Y una jovencita que quiere que su caso de injusto despido salga a La Luz.
La obra me ha gustado mucho! Tengo que destacar a la Vilarasao que hace un papel magnífico y me ha sorprendjdo gratamente. Inma Colomer también me ha conmovido un montón!!
La escenografía correcta, sin demasiados artificios pero la iluminación y las proyecciones le han dado un toque que me ha gustado bastante.
Os la recomiendo! Una historia que atrapa desde el principio y que va evolucionando con giros inesperados en su trama. Es un no parar!! Jajajaja

10/07/2017
Josep OS

Avui i dins de la programació del Grec he estat veient a la Sala Beckett aquesta obra eccrita i dirigida per Pau Miró. Ens parla de tres dones, una periodista (Emma Vilarasau) que als 60 anys l’acomiaden del diari en què ha treballat tota la vida i es reflexiona sobra l’ètica professional. Qui és el culpable el diari que l’obliga a escriure notícies manipulades i titulars sensacionalistes per tal de vendre més exemplars, o ella per acceptar-ho. La seva germana (Imma Colomer) escriptora de contes que viu amb ella i amb la qual manté una relació d’amor / odi. I una jove (Mar Ulldemolins) que també ha estat acomiadada de l’empresa alimentària on treballava i busca que la periodista es faci ressò del seu cas perquè surti als mitjans de comunicació. El text segons indica en un rètol lluminós està basat en un fet real, cosa que no dubto, i crec que se li podia treure moltíssim més contingut. En diversos moments se m’ha fet molt lent, per contra m’ha agradat moltíssim l’escenografia, il·luminació i posada en escena, encara que m’agradaria que algú m’expliqués perquè les tres actrius estan durant tota la representació a l’escenari i quan no han d’actuar s’assenten darrere a una cadira, cosa que a mi personalment em distreia de les que en aquell moment estaven actuant. Pel que fa a la interpretació, m’ha semblat fantàstica Imma Colomer, Vilarasau fa una bona feina i excepte en un parell d’ocasions, té molt controlat les seves pujades de to, i Mar Ulldemolins m’ha agradat molt A mi l ´obra no ha acabat de fer-me el pes, però segur que serà un èxit i tant de bo sigui així

02/07/2017

Deja tu opinión

Especial Festival Grec 2017, descárgate la revista de TB

Volvemos a la carga… Publicamos la segunda revista en papel de TeatreBarcelona! Este año el Festival Grec se renueva, empezando por un relevo en la dirección. Francesc Casadesús toma las […]

21 junio 2017