Tot el que no ens vam dir

En Per si no ens tornem a veure Alícia Serrat nos ofrecía, con Marc Sambola, un musical alegre, de gozo y lleno de luz sobre la alegría de la búsqueda y encuentro del amor. Ahora, con este nuevo musical y con música de Miquel Tejada, trata si no la otra cara, sí una vertiente menos inocente y divertida, donde hay reproches -empezando por uno mismo-, reflexiones y esperanzas difuminadas, dudas, se hace daño… Una obra más compleja, profunda y oscura; a ver qué nos depara la tercera parte de esta trilogía temática …

Un grupo de jóvenes se reúne para contestar en equipo una pregunta de aquellas que abren las puertas del infierno: ¿somos buenas personas? Entre ellos hay un triángulo amoroso, quien quiere ser amado, quien duda si lo será…

Una interesantísima estructura con flaixbacks nos va dando pistas que vamos uniendo para llegar a tener toda la historia. Se trata aquello tan absorbente, revelador y algo insano de «lo que pudo ser y no fue». Hay amor y desamor, renuncias y rupturas, esperanzas y realidades. Y la realidad con reflexiones sobre romper con una pareja con la que no estás mal, los efectos de no decir lo que sientes en el momento oportuno, si es demasiado tarde para volver atrás y renunciar a lo que ya tienes, no querer hacer daño aunque lo hagas… Y una pregunta que me persigue hace años: ¿cómo puede confiar en ti tu pareja si antes engañaste a la anterior con esta nueva? ¿No estará siempre sufriendo por si con ella harás lo mismo? Dilema planteado de una manera tan natural como brutal. Casi aplaudo. Y no, no es un drama pasado de vueltas, hay contrapunto cómico, cotidianidad y realidad en una propuesta donde el texto y la música se complementan y alimentan como es debido.

Un reparto justificadamente joven, que no novato, nos ofrece muy verosímiles interpretaciones tanto vocales como de «texto» con una espléndida, delicada y narrativa música de Miquel Tejada. Destacan, por los papeles, Clara Solé (de aquellas intérpretes que ya hace tiempo me encanta ser testigo de su crecimiento y asentamiento), Estel Tort, Victor Arbelo (quien nunca falla) y la reciente incorporación de Eloi Gómez.

Escriure un musical és un repte, fer que la música flueixi entre els diàlegs i els pensaments, entre el contingut literal i les melodies, és de totes totes un repte apte només per uns quants.

Fer-ho en català, amb personatges propers, actuals i joves és d’agrair i d’admirar.

Són l’Alicia Serrat i el Miquel Tejada, amb l’ànima i el suport del Dani Anglès, els que signen lletra i música de “Tot el que no ens vam dir”.

Un musical fet a mida, fet amb tendresa, amb professionalitat, amb contingut, amb complexitat dramatúrgica i musical.

Parlar del que no ens hem gosat dir, en les nostres relacions. Quan les paraules no surten, surten les notes.

La filosofia de la vida, de l’amor, de la joventut. El teatre de la vida, de l’amor, de la joventut. Un musical de text amb frases tan boniques com “sense els altres no existiríem” o “érem molt petites jo i la carxofa”. Una frase, aquesta, dita per l’actriu Sònia Catot, que ens ofereix un personatge més “extravegant”, però d’una tendresa infinita, que ens fa somriure i riure a parts iguals. Tots cinc són molt bons actors, són molt bons cantants, i el camí que els queda per brillar encara més en aquesta difícil professió.

Els cinc actors, amb personatges molt ben dibuixats i tramats, actuen i canten amb la naturalitat i la frescor de la joventut, però d’una joventut molt ben preparada i formada.

Llarga vida als musicals amb matèria primera d’aquesta categoria. Mentre tant, feu-me cas, aneu al Maldà, que com ja sabeu, programen petites joies.

Carme Canet i Capeta

Companyia de teatre i altres cultures

Es tracta d'un musical de petit format i de nova creació, amb lletra i direcció d'Alícia Serrat, per ella el segon projecte d'aquestes característiques després de "PER SI NO ENS TORNEM A VEURE" que vam poder gaudir en aquesta mateixa sala l'agost passat.

Segons la mateixa Alícia, aquest TOT EL QUE NO ENS VAM DIR, és el segon espectacle d'una trilogia que versa sobre el tema universal de l'amor des de diferents punts de vista. Aquesta vegada ha comptat amb Miquel Tejada com a compositor i director musical de la proposta.

Daniel Anglès és el productor artístic de la producció de l'escola AULES que està protagonitzada per cinc joves actors: Carles Alarcón, Víctor Arbelo, Sònia Catot, Clara Solé i Estel Tort.

A l'anterior producció parlaven de l'amor ideal, l'amor romàntic; aquesta vegada parla dels amors que fan mal. Però no és un espectacle escrit des del rancor. L'obra està situada el desembre del 1999, al punt del canvi de mil·lenni, i és l'Anna (Clara Solé) qui ens explica com se li va "trencar el cor". Atrapada entre dos amors, el Rai (Carles Alarcón) i el Víctor (Víctor Arbelo).

Dues alumnes més conformen el grup que s'enfronta al treball d'ètica, i que queda encallat en la resposta a la pregunta: tu creus que tots els components del grup de treball són bones persones?

La Marina (Estel Tort) és la companya lliure de lligams, l'amiga que escolta pacientment a la Cris (Sonia Catot), la més innocent o immadura del grup.

Una proposta que juga amb els salts temporals i està explicada a partir dels records de l'Anna, que, dinou anys després, pensa que es va equivocar perquè no va dir quan tocava, tot el que pensava, tot el que temia, tot el que somiava. Se n'adona que en aquell moment se li va trencar el cor, però ara, el record de la ruptura no li fa mal.

Una posada en escena molt senzilla al voltant d'una taula d'estudi compartida, i on tots van desgranant pensaments i experiències viscudes qüestionant els seus actes. Deu cançons originals, d'estil pop, compostes especialment per aquesta peça i que destaquen per la seva força perquè són cançons que parlen, cançons que expliquen.

Ens han agradat força les interpretacions dels 5 actors/cantants, malgrat que hem de dir que en algun cas hi trobem una manca de vocalització, que fa que no s'entengui clarament les lletres de les cançons. De totes maneres no estem segurs de què es tracti d'un problema d'ells o bé que, com acostuma a passar en representacions de teatre musical i especialment al principi, costa d'adequar l'oïda.

Una petita història amb una posada en escena fresca i unes il·lusionades interpretacions, acompanyades al piano en directe pel mateix Miquel Tejada.

Un petit gran musical que paga la pena veure.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ