This is not here. Re-imagine Yoko Ono

Tornem al Raval, a la Sala Fènix a veure aquest muntatge que em vaig perdre fa temps. Ara amb Joan Scufesis fent de John Lennon. Nit d’estrena i omplint la sala amb totes les mesures covid (com és normal en totes les sales).

Sònia Masuda es posa en la pell de Yoko Ono. Un personatge odiat per tots els seguidors de The Beatles. I veiem en diferents moments, el seu punt de vista. Però qui era Yoko Ono? Era una artista d’origen japonès, casada amb el pianista japonès Tochi Ichiyanagi i que posteriorment es va casar amb John Lennon.

L’obra ens visualitza el moment que va conèixer a John Lennon en una exposició a Londres. Com van contraure matrimoni a Gibraltar i com va afectar aquest punt a la resta de la seva vida (o potser va ser abans). Veiem que les diferents accions que realitza la parella van afectar el grup d’ell. I per aquest motiu va ser la culpable del trencament dels Beatles.

L’obra ens obrirà els ulls en aquest sentit. Yoko Ono va ser la culpable per ser diferent. Per ser japonesa, per no tenir la bellesa que tenim present, per tenir els ulls “rasgats”, per ser dona, per ser immigrant, per ser diferent.

En aquest moment, Sònia surt del seu personatge i ens parla en primera persona. Es dirigeix al públic i ens explica com la seva carrera d’actriu ha patit el mateix. Ella que és catalana, no li ofereixen papers de catalana per tenir orígens asiàtics. Que petita ha hagut d’escoltar com la menysprearan per ser com és.

Aquesta obra ens vol obrir els ulls i ho fa. Veiem el racisme que tenim amb petites decisions. Allò de “jo no sóc racista però …” es compleix i ho podem veure en aquesta obra.

És una obra que va fent salts temporals, per poder conèixer a la protagonista. Això ens permet conèixer diferents punts de la seva vida. A més, s’ajuda d’una escenografia austera i totalment blanca, d’unes projeccions que ens situen en diferents moments i preses de decisions.

Pots veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Som i serem sempre bruixes; dolentes als ulls dels homes, sabies a la mirada de les dones. This is not here. Re-imagine Yoko Ono rebutja com el patriarcat ha imposat la seva versió dels fets, i reescriu la història.

This is not here és una biografia necessària, i al mateix temps una exposició de l’obra de l’artista, Yoko Ono no es pot explicar sense el seu art. Sònia i Albert Martí es veuen en cor d'interpretar la famosa parella, entendre la fama, la necessitat de crear, aquells anhels de buscar la Pau; i ho fan amb una gran naturalitat.

Sònia Masuda experimenta un rebuig a la seva vida laboral que a poc a poc l’apropa a la vida de Yoko, i troba en ella una referent. Un nom que totes coneixem, però una persona que ignorem. Dues persones que han sigut racialitzades per ser elles mateixes. Començar per la història i acabar parlant des de les més profunditats del cor. Parlar de la necessitat de poder ser.

Un joc escènic molt dinàmic, ple d’emocions, carregat d’energia; una energia que no deixa que l’oblit impregni, una reivindicació feminista que a part de visibilitzar motiva a l’espectadora a lluitar pels seus objectius.

Un primer muntatge de la companyia Teatre A l’Abordatge!, marcat per la reivindicació, amb una posada a escena contemporània. Una primera passa que ja ha agafat impuls per fer-ne la segona.

This is not here. Això és l’essència del teatre. No som on som. No veiem qui veiem. I tant de bo no fossim qui som. Però ho som. El públic és l’únic que seu contemplant la farsa, el joc escènic. I entra, si ho vol , en una dimensió no real, però alhora... real.

This is not here et transporta a un altre lloc. Dins i fora teu. This is not here és This is here. Here és un petit escenari. Here és blanc. Here és decidir entrar en una nova realitat, o en una nova ficció. Sònia Masuda és asiatico-descenent i s’ha agafat com ferro roent a una grandíssima artista. A una ARTISTA. I ha tret d’ella material per exposar el bo i millor, la seva història dins la Història, la seva història d’amor amb John Lennon, la seva història dins l’art contemporani. I en un escenari blanc ha construït la seva història. La història d’algú que és a prop d’algú. De dues dones, japoneses, integrades en una altra societat, artistes. Yoko i Sònia són un personatge. Hi ha moltes pinzellades de l’espectacle que em queden al meu quadern. “La pau necessita publicitat”, “Diluir-me entre artistes” i “Si estigués sempre aquí no seria jo”. Pinzellades de filosofia, pinzellades de compromís social, pinzellades d’amor que al llarg de l’obra dibuixen Yoko Ono i John Lennon. Sonia Masuda i Albert Martí, Uns Julieta i Romeu somiadors, visionaris, artistes. This is not here està ben tramada. Ens porta a l’univers que l’autora vol, al seu univers. I cap al final el vestit de Yoko desapareix i Sònia es despulla. I ens confessa tot allò que pel fet de ser asiàtica descendent li fa mal, li ha fet mal. Posicions de poder, de superioritat, que menystenen, que per ser estrets de mires creuen que el món és blanc o negre, home o dona. I el món és com vulguem que sigui, i així va viure’l Yoko Ono. El món el construïm nosaltres. I aquells que ens fan mal, fan mal al món, fan mal a la història. Fer mal sabent que el fas és tant destructiu com fer mal sense saber que el fas. Per aquest motiu el teatre sovint ens posa davant dels nassos situacions que ni hem imaginat, situacions en què potser ens hi hem trobat i no hem calibrat el mal que podem haver fet. I per això cal anar al teatre, al cinema, llegir, per què les ficcions ens situen en altres llocs fora de la nostra zona de confort. Per què les ficcions ens ajuden a empatitzar. Per què les històries de ficció són tantes vegades històries reals!

Sònia Masuda s’ha sabut acompanyar d’un bon equip, un equip que rema a favor de la seva història. I junts han construït un bon espectacle. This is not here. Re-imagine Sònia Masuda.

Carme Canet i Capeta

Companyia de teatre i altres cultures