Sis personatges. Homenatge a Tomás Giner

Aquesta obra s’emmarca dins el cicle NOSaltres: Mostra de Teatre Inclusiu del Teatre lliure. En aquest marc, s’han acollit espectacles i altres activitats artístiques relacionades amb col·lectius com les persones refugiades, amb diversitat funcional, trans i sense sostre. Aquesta obra és la que ens apropa a la realitat d’aquest últim grup.

6 actors presents a l’escena amb nom i cognoms: Jesús Marcos, Enric Molina, Valerio N’Dongo, Marc Rodriguez, Martí Ruíz Carreras y Mark ÜdoBraendle. Un d’ells amb formació professional en arts escèniques, la resta n’han fet la seua professió els últims mesos. 1 protagonista absent: Tomàs Giner, que va intentar fer d’aquesta matèria la seua professió. I acompanyant-los a altres nivells trobem els testimonis de Javier Mariscal, Jaume Sisa i Carme Sansa i uns càmeres filmant en directe unes imatges que es van emetent a l’instant.

            Qui és Tomàs Giner? El coneixerem i l’acompanyarem des de petit fins al mateix instant de la seua mort a través de la veu de persones que van compartir moments concrets de la seua vida. Cadascuna d’elles coincideix en circumstàncies i de maneres diferents, però totes creen algun tipus de vincle amb ell. Punt comú tant dels actors com dels personatges a part d’haver conegut al Tomàs? Ser invisibles als ulls dels altres en el seu dia a dia i avui, estar sent mirats, vistos, sentits i escoltats. I aplaudits pel treball dut a terme, que és purament professional. Els textos els han fet seus, de manera que brollen amb una naturalitat absoluta, i fins i tot s’animen amb una cançó. Es mouen a l’escenari, exposats per complet com si estiguessin a casa ( de fet, potser que per a ells tingui molt d’una casa, aquest espai). Tots sis brillen amb la seua presència i realment impressiona la complicitat que desprenen i la sinceritat i espontaneïtat que tenyeix tota l’obra, de principi a fi.

            Va existir Tomàs Giner? Realment tots ells el van conèixer? Quina part hi ha de realitat i quina de ficció en les històries que comparteixen? En aquesta ambigüitat ens movem, i al final, és això important? No sabem la certesa dels fets concrets però si que tenim la certesa de que el que ens estan contant i transmetent en trets generals si que és una realitat. A més considere un encert vincular aquesta història als fets ocorreguts l’any 92 amb l’excusa dels jocs olímpics: l’anomenat Pla Central del Raval, un pla urbanístic molt bèstia que va suposar, entre d’altres actuacions, l’enderrocament de més de 500 edificis del barri, amb el que això va comportar per als veïns afectats. Bàsicament es va trobar l’excusa perfecta per fer una “ neteja de cara” al barri.

            Donant-nos a conèixer aquest capítol de la història de Barcelona de la manera en què es proposa, l’obra agafa una essència de crítica social i de denuncia, allunyant-nos del que podia haver sigut: una obra que ens portara a compadir-nos, que buscara forçadament commoure’ns, que conduira a una visió assistencialista. En cap moment entra en el morbo ni les misèries humanes. En cap moment ens situa en aquest plànol, tot i dir veritats com a punys i no estalviar-se res.

Gràcies per projectes així, que no busquen només quedar bé i lluir-se, sinó que són honestos.  Se’ls ha fet treballar com a autèntics professionals per mostrar un producte artístic digne i de qualitat, com es mereixen, ja que saben i poden fer-ho. Gràcies per projectes transformadors a nivell personal i col·lectiu d’aquesta mida.  

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú.