¿Qué fue de Pavlovsky?

Cuando saltó a los medios que Ángel Pavlovsky (quien llevaba completamente desaparecido los últimos cinco años) volvía a hacer cinco funciones en La Gleva, sólo para registrarlas para un documental, corrí para conseguir estar allí. Afortunadamente lo conseguí, y es que la lista de espera que se generó superaba, en tan sólo un día, las 1.000 personas.

Antes de empezar la función me invadió una sensación amarga de alegría y tristeza. Alegría profunda para poder ver de nuevo un personaje que es historia viva de nuestro teatro reciente. El mismo genio carismático, poliédrico, brillante e irreverente que me fascinaba cuando el veía de pequeño en el programa del Ángel Casas, y el mismo que me fascinó de adolescente en el teatro e hizo que me apasiona por las artes escénicas.

La tristeza chocaba con esta excitación al ser consciente de que sus opiniones profundas y mordaces, dejarían de tener el altavoz de los escenarios de manera irrevocable. Lady Pavlovsky, subida a un tacón bajo y vestida con falda transparente, americana y tocado, ha decidido jubilarse para siempre. Dice que ya ha trabajado bastante 52 años de su vida …

Me alegro profundamente que pueda no necesite volver a trabajar nunca más (muchos lo quisiéramos). Sé que es egoísta pensar que es completamente injusto que tenga que seguir trabajando, a su edad. Pero cuesta no desearlo. Ahora que es grande, las palabras experimentadas de Pavlovsky llegan como baños de sabiduría. Cada pensamiento que comparte con el público es un momento de magia y una lección de vida con el único objetivo de hacernos vivir una vida más feliz. En Pavlosky, como en Rubianes y todos los grandes artistas con voces singulares, deberían ser inmortales. De alguna manera lo son dentro de nosotros.

Gracias, Ángel. Gracias de todo corazón!

Hem sigut seguidors d'Angel Pavlovsky des de sempre; hem vist molts espectacles protagonitzats per ell, però ara feia més de 7 anys que no el veiem dalt l'escenari. Un temps després havíem llegit que hi havia suspès la seva participació en el Festival de Màlaga 2012 per malaltia, i la veritat és que no havíem sentit res més ... bé si, notícies falses que havien parlat inclús de la seva mort.

I ara, ens hem trobat de nou a aquest artista, brillant com sempre amb llum pròpia, al petit escenari del Teatre La Gleva. Una nit històrica que recordarem per sempre més.

Únicament cinc funcions on acompanyat per Bárbara Granados, divertida apuntadora i mestra de cerimònies, i excel·lent pianista, d'un espectacle que s'hi ha caracteritzat per la improvisació. Ella va ser la seva pianista durant molts anys i és la "mare adoptada" d'Angel Pavlovsky.

Aquestes representacions formen part d'un documental (llargmetratge segons Pavlovsky) dirigit per Albert de la Torre. Un projecte que ja porta un recorregut de tres anys i que vol mostrar a l'artista i la seva forma de treballar, però també vol mostrar a la persona i tota la seva evolució vital. Ahir, a la Gleva les càmeres enregistraven tot, ja que segons ens diuen, fragments de l'espectacle  formaran part d'aquest documental.

I com una bona "diva" ens va fer esperar mes d'un hora al carrer ... i suar ... varem suar molt, dins i fora de la sala. Una sala plena a vessar de gent coneguda i on vam encabir una vuitantena de persones en un aforament que habitualment, és un pèl més reduït. Segons comenten, la llista d'espera supera les 500 persones, la qual cosa donaria per fer sis o set funcions més ....

Nascut a Rivera, Argentina, a uns 600 quilòmetres de la capital, en 1941, Angel Pavlovsky, és fill i nét d'emigrants russos i va començar a treballar a 12 anys, però a cinc anys ja havia decidit que seria artista. A 18 anys va marxar a viure a Buenos Aires i allà va començar la seva incursió en el món del teatre. L'any 1973 decideix venir a viure a Barcelona, on va estar nou anys "sense papers" viatjant a Perpinyà per poder entrar de nou a Catalunya com a turista.

Fa cinc anys va decidir retirar-se definitivament (???) dels escenaris i viu a Banyoles.

Ahir va fer un recorregut per la seva infantesa, ens va parlar dels seus pares, dels seus inicis a Buenos Aires, del seu treball a "Barcelona de Noche" quan encara era un indocumentat, de la falta de reconeixement que ha patit a Catalunya, de la seva malaltia, de la seva situació actual “soy un viejo con alma de niño” afirma i també “en escena interpreto al personaje que me asignaron al nacer”.

Una personalitat molt marcada i una capacitat increïble de connectar amb el públic i d'improvisar sense complexes. Segons ens diu amb una única sessió d'assaig, va seguint el guió que tenen establert i és capaç de fer broma d'una Teena lady que li ha caigut doblegada de la màniga, o de la pixera que l'obliga a sortir d'escena. Està "al quite" del que es comenta a platea i ho integra amb naturalitat a l'espectacle.

Un espectacle on ha cantat la seva particular versió de tres cançons, "Sigo aqui" del musical Follies de Sondheim, "El traficante" i "Tu mano en la mia". Un artista que ni canta ni balla bé, ni és home ni és dona, però que transmet sinceritat i principis en cada una de les paraules que deixar anar.

Uns aplaudiments sincers, de petons i de mans "en el unico sitio donde lo maravilloso puede ser lo cotidiano".

Bravo, bravíssimo Angel Pavlovsky !!!

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ