Oklahoma

Dei Furbi és companyia en residencia al Teatre Akadèmia i amb aquesta producció celebra 15 anys dalt de l’escenari.

Va ser fundada per Gemma Beltran l’any 2002. Al llarg dels seus 15 anys de vida, Dei Furbi ha creat i posat en escena nou espectacles: Scherzo (2002), Divertimento (2003), Tocata i Fuga (2005), L’illa dels esclaus (2006), Homes de Shakespeare (2008), Asufre (2009), La Flauta Màgica-Variacions Dei Furbi (2013), Trilogia Mozart-Cossi Fan Dei Furbi (2014) i Oklahoma (2017).

Aquesta producció parteix d'Amèrica (coneguda també com El desaparegut), una obra inacabada de Kafka que es va publicar de manera pòstuma, i on, a l'últim capítol apareix el Gran Teatre d'Oklahoma.

Els mons de Kafka (Amèrica, El procés, El castell i La metamorfosi), de Lewis Carroll (Alícia al país de les meravelles), de Luigi Pirandello (Sis personatges en cerca d'autor) i de Calderón de la Barca (La vida es sueño) inspiren aquesta creació sobre el teatre i la vida.

Tres actors en atur (Toni Viñals, Robert González i Anna Alborch) llegeixen una oferta del Gran Teatre d'Oklahoma, on s'ofereix la contractació de qualsevol persona disposada a representar el paper de si mateixa.

El món considerat com un gran escenari on s'interpreten històries absurdes, i on els individus descobreixen que estan sotmesos a forces impositives que anul·len la seva llibertat. Una reflexió sobre la societat on tots som observats, tots estem exposats. Un teatre sense públic on tots són actors que fan de si mateixos, on cadascú actua com qui realment és.

Moments impagables, gairebé coreogràfics com quan juguen amb els bàsics elements escenogràfics com són les cintes elàstiques que delimiten els diferents, obrint portes pels diferents espais per on viatgen a la cerca del Teatre Oklahoma ... un teatre que intueixen que si tindrà públic. Altres moments molt creatius i divertits com quan juguen amb les paraules i reciten tot un seguit d'estupefaents o el final espatarrant on s'endinsen a les entranyes de la terra per aconseguir interpretar els personatges en un teatre, encara que sigui amb un contracte precari.

Teatre de l'absurd i expressió corporal amb una tècnica vocal i física magnifica dels tres actors. Un muntatge escenogràfic auster que pren vida i on les interpretacions adquireixen una força extraordinària i ens atrapen des del primer moment. Un treball molt diferent dels últims espectacles que hem pogut veure d'aquesta companyia, que barreja textos teatrals d'autors universals, cançons interpretades a cappella, teatre de l'absurd, comicitat espatarrant, dansa i teatre físic.... i és que com sempre els actors suen la cansalada i es buiden literalment a l'escenari.

Dels espectacles que hem vist d'aquesta companyia, sense por a equivocar-nos, aquest és el que ens ha satisfet més i l'hem gaudit plenament.

Per veure l'apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ

 

Gemma Beltran i la companyia Dei Furbi ens proposen endinsar-nos a les ments de Kafka, Lewis Carroll, Pirandello i Calderón de la Barca en el seu darrer espectacle: Oklahoma. D’entrada no sembla fàcil construir un discurs, una trama, a partir de les idees i dels textos d’aquests intel·lectuals i, de fet, no ho és gens. I potser per això al principi de l’espectacle, amb Kafka com a fil conductor, costa bastant connectar amb el que ens estan explicant. A mesura que van entrellaçant-se els mots de Lewis Carroll i el món d’Alícia al País de les Meravelles el text es va construint amb més coherència per a l’espectador.

Les veus d’Anna Alborch, Robert González i Toni Viñals cantant a capella i una coordinació vocal mil·limètrica donen el tret de sortida a l’obra. I aquests moments musicals no queden aquí, durant tota l’obra es van introduint amb precisió per destensar l’argument. Dels càntics, que van des d'El vol del borinot de Nicolai Rimsky-Kórsakov a la popular La Cucaracha , cal destacar la versió que fa Toni Viñals del Piece of my heart de Janis Joplin, un dels grans moments de l’espectacle.

Amb una escenografia mínima però molt efectiva, aquesta peça, que dura una hora aproximadament, és una bona opció per endinsar-te en un món filosòfic i reflexiu. L’espectador que no estigui acostumat a aquest tipus d’espectacles ha d’enfrontar-se a ell amb la ment oberta, receptiva a estímuls diferents i bastant interessants.

 

Mezclar los universos de autores tan interesantes como Kafka, Lewis Carroll o Pirandello en una misma propuesta suena, de entrada, tan osado como estimulante. La compañía Dei Furbi se atreve con esta aventura, después de lograr un cierto éxito con La flauta màgica y la Trilogia Mozart con un resultado efectivo pero no demasiado trascendente. Con dramaturgia y dirección de Gemma Beltran, la propuesta es una especie de popurrí literario de los textos de estos autores, a los que se le suma también algo de Calderón de la Barca, siguiendo la lógica del lenguaje poético, el teatro absurdo y la expresión corporal. La técnica vocal y física de los actores es espléndida y, gracias a eso, cada una de las secuencias funcionan visualmente muy bien y atrapan de manera bastante hipnótica al público. No obstante, más allá de este virtuosismo actoral, su narrativa es un poco caprichosa y, a pesar de seguir, básicamente, el argumento de América, una novela inacabada de Kafka, el espectáculo, hasta cierto punto, parece que no tenga, en realidad, demasiado que explicarnos. Por lo tanto, estamos hablando de un juego teatral de tres magníficos intérpretes y una directora a partir de un material literario muy jugoso que, desgraciadamente, no ha sabido crecer más allá del juego mismo.