Nosotros no nos mataremos con pistolas

Vivimos en una sociedad de apariencia feliz. Nos empeñamos en responder una y otra vez que estamos bien, que la vida nos sonríe. Publicamos ficciones perfectas en nuestras redes sociales. Huimos de las llamadas malas vibraciones y consideramos la tristeza como un defecto que nos hace débiles. Esa es la sociedad que retrata Nosotros no nos mataremos con pistolas, una tragicomedia costumbrista contemporánea que le valió un Max a su autor y director Víctor Sánchez Rodríguez.

Una cena de reencuentro entre viejos amigos treintañeros es el contexto en el que se desarrolla la trama. Pero el motor de la obra gira en torno al contraste. La modernidad frente a la tradición. La nostalgia frente al futuro incierto. La alegría del reencuentro contra la efeméride de un hecho trágico. Pero sobretodo, la diversidad de caracteres entre sus personajes...

Lee la crítica completa aquí: https://www.masteatro.com/nosotros-no-nos-mataremos-con-pistolas-critica/

NOSOTROS NO NOS MATAREMOS CON PISTOLAS es tracta d'una producció de les companyies valencianes Tabula Rasa i Wichita Co, del dramaturg Víctor Sánchez Rodríguez que també s'encarrega de la direcció de la peça. Un text que el va fer guanyar el Premi a la Millor Autoria Revelació als Premis Max 2016.

El text es va estrenar l'any 2012 al Teatre Lliure en format d'Assaig Obert, i reflexiona sobre la generació dels 80, els anomenats "millennials". Una generació educada en l'individualisme amb l'objectiu d'aconseguir l'èxit professional, generació en la qual es van dipositar moltes expectatives, i que avui lluita per sortir del sot de la precarietat i la incertesa.

L'acció està situada en un petit poble al costat del mar, és el 16 de juliol, dia de la Verge del Carme, i el poble sencer es prepara per a la processó. Un grup de vells amics, que fa temps que no es veien, han estat convidats a dinar.

Blanca (Laura Romero) que acaba de tornar de Londres és l'amfitriona i vol compartir amb els vells amics una notícia. Marina (extraordinària Lara Salvador) està embarassada i es pregunta constantment que ha de fer amb el seu fill, ja que no té parella ni feina. Arriben Elena (Silvia Valero) l'aparent triomfadora del grup que ha pogut aixecar una empresa pròpia, Miguel (Bruno Tamarit), és escriptor i homosexual i diu que està escrivint un altre llibre, i Sigfrido (Román Méndez de Hevia) al que van acomiadar de la feina i ara treballa de “pollastre” els caps de setmana. Està casat, però la seva dona no forma part del grup. Ja hi són tots. Feia temps que no es veien tot i que no saben per què van deixar-se de veure.

Molts records, alguns enverinats. El dia avança i la nit caurà intentant recuperar tot el temps perdut.

La reunió es converteix en un seguit de retrets, sortint a la llum els problemes no resolts entre els membres del grup. Alguns tenen l'esperança que la reunió pugui resoldre les seves vides. Tenen la necessitat de fugir de la frustració i de la desesperança que omple les seves vides. Senten que han d'abandonar una vida de superficialitat, excessos i mentides i trobar allò que realment els faci feliços.

Un text amb moltes dosis d'humor, però sense amagar la desesperació d'aquest grup d'amics que no saben ben bé com enfocar les seves vides. Estructurat en cinc escenes manté el ritme i l'atenció en les dues hores de durada, amb una magnífica utilització dels silencis, les mirades i la gestualitat dels actors.

Una posada en escena acuradísima amb unes interpretacions que ens han captivat i convençut des de el primer moment per la seva autenticitat i frescor.

Una perla, una petita joia que ens ha enamorat.

Per veure lla ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Nosotros no nos mataremos con pistolas és una obra que tracta el retrobament d’un grup d’amics que fa 5 anys que no es veuen. A diferència d’altres peces que comparteixen premisa, aquesta s’allunya dels clixés del gènere i aprofita els tòpics per avançar a tota velocitat. Les rèpliques són ràpides i esmolades. Els personatges estan ben definits des del principi i tenen una bona evolució encara que en alguns moments tingui salts un pèl bruscos/forçats i algunes accions quedin precipitades.

No obstant això, han aconseguit crear (recrear) una situació altament reconeixible. Uns mil·lenials de 30 que fan balanç de què han “aconseguit” i de qui són a partir de retrets, desitjos, mentides… i, sobretot, moltes veritats (d’aquelles que fan mal). La comèdia (o tragèdia) no només neix del bon text o de l’actuació propera dels actors sinó d’haver sabut captar una frustració generacional que està instal·lada com una estranya boira que sembla deixar-te només dues opcions: viure en la grisor absoluta o la via més escapista (alochol, drogues…).

Aplaudeixo sobretot els últims compassos de l’obra. Sense poder explicar res per no espatllar-ne el final, diré que recullen molt bé tota l’energia de l’obra i aconsegueixen elevar-ne el discurs. Us recomano que l’aneu a veure amb un grup d’amics, d’aquells de tota la vida, i quan sortiu del teatre asseieu-vos una estona a parlar… Si us atreviu.

El tòpic del "retrobament" ha estat a partir dels anys 80 un recurs que la ficció ha sovintejat com a catalitzador de problemes no resolts que convé (al dramaturg) que esclatin. Com passa amb qualsevol altre tòpic, el risc d'esdevenir refregit de situacions i tons massa gastats et fa caminar per la corda fluixa. Víctor Sánchez Rodríguez regateja els llocs comuns gràcies a la frescor que s'escola entre un text sense fisures amb dosis d'humor i drama que es complementen fins al final.

I què és la frecor? La frescor és la Lara Salvador. Més enllà d'una vis còmica poc habitual, l'habilitat de la de Vinalesa per dominar el ritme a escena, carregar de significat les pauses i escometre els diàlegs sense artificiositat donen una volada diferent al muntatge.

Sánchez Rodríguez dirigeix amb molt bon pols i atorga consistència a cadascuna de les situacions dramàtiques que succeeixen a l'hora a l'escenari. Els intèrprets mantenen la tensió durant les dues hores en un joc on el que encara no s'ha dit pren una importància cabdal.

Nosotros... és teatre sobre les esperances amb què els amics que es retroben afronten el retrobament. Una mena de retorn a temps més feliços (més fàcils, potser) que potser els donen la clau per a tornar a començar. Un retrat d'una nova "generació del desencís" que comença a tenir la certesa que les coses no són com els les havien venut.

“Nosotros  no  nos  mataremos  con  pistoles” és el primer dels espectacles que forma part de l’itinerari TRIA pLATS AmB  D.O. que es podran veure al teatre Tantarantana.

“Nosotros no nos mataremos con pistoles” és l’espectacle guanyador del  premi  mAx Autoria Revelació  2016, escrit i dirigit per Víctor Sánchez Rodríguez, i interpretat per Román Méndez d’Hevia, Laura Romero, Lara Salvador, Bruno Tamarit, Silvia Valero.

Aquest text es va estrenar l’any 2012 en el Teatre Lliure de Barcelona en format Assaig Obert. La seva estrena va ser a la Sala Ultramar deValencia.

Un grup d’amics es reuneixen al cap de cinc anys per fer un sopar. Es nota distanciament i molta tensió entre ells. Hi ha desconfiança. Alguna cosa els va passar fa cinc anys que els ha mantingut distanciats. A mida que avança la nit comencen a sortir a la llum secrets, mentides, rancúnies i enveges. Tots tenen alguna cosa que amagar. Un brindis...unes copes de més... i de cop tot comença a surar. Enfrontar-se al passat els farà mal, els alliberarà i els unirà.

“Nosotros no nos mataremos con pistoles” és una obra que ens parla d’una generació, la dels anomenats mil·lennis, als que se’ls hi va prometre grans esperances de futur que, malauradament, no es van arribar a complir.

Una proposta fresca i divertida que ens fa reflexionar sobre l’amistat, l’amor, les frustracions, les pèrdues, el futur i el món en el que ens ha tocat viure. També podríem dir que és un homenatge a tota aquella gent nostàlgica que s’aferra al passat, recordant-lo com quelcom millor; quan allò és precisament passat i tan sols ens queden records.

La majoria de nosaltres portem damunt nostre una motxilla on anem emmagatzemant preocupacions, ferides obertes, responsabilitats innecessàries, complexes, fets que ens superen,...És necessari buidar aquesta motxilla per tal de poder seguir caminant lleugers. Parlar, deixar anar tot allò que ens preocupa o ens fa mal.

La proposta m’ha semblat molt interessant. Les interpretacions molt naturals i creïbles. Però penso que en alguns aspectes es podria millorar, com el ritme i la durada innecessària d’algunes escenes.

Tot i així us la recomano.

***/****

 

Som al menjador d’una casa de poble un 16 de Juliol. Hi som, l’escenografia és senzilla i no ens cal res més per saber-nos allà i arribar a sentir fins i tot la calor i la humitat. Tot és molt familiar i molt pròxim: es prepara un dinar molt especial, un dinar de retrobada entre grans amics que fa anys que no es veuen perquè, clar, ja sabem, la vida! Ara som aquí, allà i a l’altra punta del món. I tot ens va molt bé! I què, com va? Molt bé, molt bé. Ei, que tal, com et va tot? Ui, molt i molt bé! Va tot bé? Si si si, però no tant com a tu, eh? Et va... bé, si, em va molt bé com ja he respost les 40000 vegades que m’ho heu preguntat!

Una pregunta a la sinopsis de l’obra: Cap a on es dirigeix la generació dels que van néixer als 80? En aquest cas sembla que cap a una vida d’excessos, de superficialitat, i de fugida. Fugida de la frustració i la desesperança. Acompanyem als qui anaven a menjar-se el món i al final ha sigut el món qui se’ls ha menjat. Veiem la tirania del desig. Ens arriba a través d’un text magistral de la mà (cap i ànima) de Víctor Sánchez Rodríguez, pel que, de fet, va guanyar el premi MAX a millor autoria revelació.

Però per tenir el nivell al que arriba aquesta peça cal més que un text: menció especial també a la interpretació de totes les actrius i tots els actors, sense excepció. Captiven des del primer moment i ens atrapen fins al final ja que en cap instant desconnecten. Hi ha moltíssima espontaneïtat, frescor, autenticitat. Hi ha molta veritat en cada paraula, en cada silenci, en cada mirada, en cada gest i en les relacions entre elles.

“  Brinde! Brinde pels meus amics! Aquestes magnífiques persones amb tanta empatia i tan bon cor que són capaces de plorar a uns nens esclavitzats a una fàbrica a Bangla Desh i són incapaços d’ajudar a una amiga”. Aquesta i altres dagues per l’estil comencen a sobrevolar l’ambient en el que, fins la moment, regnava una atmosfera de cordialitat i molt rosa, però en la que ja s’olorava la tensió entre els aromes de la paella. És una obra catàrtica per les veritats com a punys que ens colpegen i en les que moltes ens podem sentir reflexades. És crítica, és dura, és afilada i degota odi. És dolça, és divertida, és redoneta i degota amor. No ens deixa indiferents.

Com l’últim títol anuncia: se’ns n’ha anat de les mans. Val, ya fue. I ara?

Que no se us escape aquesta joia si teniu l’oportunitat de vore-la!

Para hablar de la propia generación en un contexto dramático, con mirada crítica y profundidad, se tiene que tener una cierta lucidez. A veces, se hace por casualidad, de manera inconsciente o intuitiva; otros, se intenta sin llegar a abrir reflexión alguna o desde una posición instalada en la queja. Cuando se hace bien, sin embargo, como es el caso de Nosotros no nos mataremos cono pistolas, el resultado se experimenta como un pequeño milagro ante los ojos de los espectadores. Escrita y dirigida por Víctor Sánchez Rodríguez, la obra es más emocional que precisa, haciendo jugar a favor de la historia y los personajes la desmesura y el caos. Con un espíritu rompedor similar al de parte del teatro de Edward Albee pero, al mismo tiempo, tocando con los pies sobre el momento actual, el espectáculo transita diferentes atmósferas donde todos los trapos sucios estallarán en la cara de los protagonistas para, después, buscar una redención que nunca llega del todo. Tan pesimista como honesta, la pieza utiliza la idea del duelo como metáfora de los jóvenes que, desesperadamente perdidos en su frustración, no saben cómo canalizar su dolor y el sentimiento de fracaso. Sus excesos llevan al montaje a abarcar una duración demasiado larga que no aporta más que reiteraciones innecesarias. A pesar de esto, el conjunto consigue dejar una huella agridulce, interpela, cuestiona, retrata y protesta, sin buscar soluciones artificiales, culpables, conclusiones inertes ni entrar en juicios morales. Básicamente, pone con audacia el malestar encima de la mesa del comedor… lo que después hagamos con él, ya es cosa de cada cual.